dilluns, 31 de juliol de 2017

REMEMBER WHEN ?

Vagi per davant, una idea / visió personal:  quan a qualsevol àmbit es treu la pols de la memòria ( i de forma ostentosa i gens modesta ) i es dedica al present a mirar-se el melic del passat  en lloc de tenir perspectiva de futur, és que alguna cosa no funciona. Tant se val si és el gol de Koeman, l'esperit de Juanito, l'aniversari del 23-F o els JJOO del 92 com és el cas actual.
El passat és el passat, és cert que ens ha dut on som, que tampoc és el paradís. I tret de context és fins i tot ridícul amb la mirada actual: o no ho és que sigui justament a un franquista a qui se suposa que li ho hem d'agrair tot, o no ho va ser convenenciera ( com a poc ) la coronació esportiva de l'actual rei ? 
Aquest discurs no serveix de res, està vist que el temps tot ho cura. Hi ha infinitat d'exemples que ho demostren a la política i fora. Si aquest fos el raonament no caldria ni començar, vinga l'autobombo i endavant.

El que m'ha cridat l'atenció de l'efemèride més enllà de la pompa, és l'escassa visió de futur o fins i tot de la més patent realitat, i això és preocupant.

"Los éxitos eran modestos y esporádicos como correspondía a una casi absoluta falta de educación física y cultura deportiva en el ámbito femenino."
Aquesta és una frase extreta d'un article:  https://elpais.com/deportes/2017/07/30/actualidad/1501434016_200988.html

Si ho extrapolem als resultats dels darrers campionats mundials de natació on no hi ha èxits masculins, per exemple, que vol dir això ? Us ho diré no hem aprés res !!! Fa 25 anys potser jo mateix hagués signat la frase però avui en dia...
Que al 92 venint d'on veníem i amb el personatges que regien, alguns, molts pensessin/m en l'EF com una eina de foment de promoció de l'esport s'entén però avui... A l'època de les clàusules de rescissió, dels drets d'imatge, de la més gran mercantilització de l'esport, del payperview...

L'esport i l'EF estan més allunyats que mai, i el tema de la cultura esportiva més val no tocar-lo ja que està totalment contaminat i perdut ( com es veu als noticiaris cada setmana durant la temporada esportiva i no únicament de futbol ) i ho està gràcies sobretot al model d'esport imperant.

Ni tant sols les dades confirmen una celebració optimista, la distància segueix essent immensa entre sexes si es valora la pràctica, no així els resultats és cert. D'això jo en dic oportunisme polític i/o mediàtic.
Ja que avui en dia creure que els resultats impulsen la pràctica és una fal·làcia. Han passat 25 anys dels millors resultats de la història ( gràcies a la inversió i no a l'augment de la participació ) i la situació no s'ha capgirat.

Que l'EF formi part de les vides dels ciutadans li ho devem més a Cagigal que a Samaranch i ja seria hora de reconèixer-li-ho.  Que el model esportiu competitiu s'allunya de la població  és un fet a les dades anuals del propi CSD ( que potser no difon per l'escàndol que suposaria el suport públic a les federacions i a l'esport competitiu ) màxim òrgan polític de l'esport.
Fins avui sols es compara el medaller i no la cultura física, la tradició, la implicació de l'activitat física a la població d'altres països: Alemanya, Holanda o Suècia per citar-ne alguns amb les mateixes o menys medalles que Mireia Belmonte. 

La realitat actual i no exactament o totalment hereva del 92 és:
  • Els index de pràctica van pujant però no a l'àmbit competitiu i si al del lleure i la salut.
  • En aquests camps la distància entre sexes segueix existint i es redueix de forma molt lenta.
  • A pesar del que es publica segueixen calen campanyes i accions  de foment de la pràctica esportiva femenina ( el PCEE n'és una mostra ).
  • L'EF tot i estar instaurada al sistema educatiu, i en contradicció al seu suposat paper de foment, no avança ni és situa al nivell de les recomanacions internacionals o tampoc copia el que fan els països punters als medaller. Està estancada o en retrocés.
  • Potser si arran del boom del 92 han nascut i s'han estès els anomenats professionals de l'esport ( llicenciats, graduats, cicles genèrics, específics, etc. ) ben formats, cert però amb un futur professional complicat per obra i gràcia dels gestors de l'esport i de la política esportiva de medaller.
ENHORABONA A LES ESPORTISTES QUE HAN INVERTIT TEMPS I EN MOLTS CASOS DINERS EN LA SEVA FORMACIÓ QUE LES HA DUT A L'ÈXIT. Si dic que no hem aprés és perquè això ja va passar amb Nieto o Alonso i abans amb Bahamontes o Urtain. ARA SON ELLES, JA ERA HORA, JA TOCAVA.

AIXÒ EN LA MAJORIA DELS CASOS ANOMENATS NO VA SERVIR PER CANVIAR EL MODEL ( el motociclisme si va canviar, però aquest és un altre tema ) O COM A MÍNIM ANALITZAR-LO I PEL QUE ES VEU ARA TAMPOC SERVIRÀ, UNA PENA !!!

Analitzar la realitat, traçar un rumb, tenir un objectiu son principis bàsics que caldria seguir. Es va fer al 92 per aconseguir èxits esportius puntuals. ARA 25 ANYS DESPRÉS S'ESTÀ PERDENT L'OCASIÓ D'APRENDRE DE PASSAT I MIRAR CAP AL FUTUR.

POTSER ÉS UNA UTOPIA PERÒ EL FUTUR HAURIA DE SER L'ESPORT PER A TOTHOM, L'ESPORT SALUDABLE I L'ESPORT ÈTIC. I SI NO HI HA MEDALLES SERÀ PERQUÈ NINGÚ HI VOL FICAR-HI DINERS.


dimarts, 18 de juliol de 2017

Pare i professor o professor i pare ?



Arran de diverses activitats de  formació recents  m’he adonat que molts professors i no professors, professionals de diversos camps, parlen dels seus fills:  son una referència, com a exemple, element motivador... En definitiva ens influencien.  

No és cap descobriment que la paternitat marca, però ho fa només personalment o també ho fa professionalment ?
 
Pensant-hi més a fons  m’he adonat que dels quasi 30 anys d’exercici professional en el terreny de la docència i/o de l’activitat física ( d’ençà que vaig acabar la llicenciatura, ja que les experiències laborals prèvies no compten, o si ? ). N’he exercit 24 essent pare i quasi 20 sent-ho per partida doble.

En determinat moment per exemple, va caler decidir si a més de pare ( a això no es pot renunciar ) seria el mestre dels meus fills en diverses situacions. Així com he vist postures radicals: jo mai voldria, diuen alguns o altres fan veritables malabarismes per coincidir amb els seus fills.  He estat a les dues situacions ( ser-ne el  profe i escollir no ser-ho ) i no sabria donar una resposta única:  el moment,  la persona ( fill/a ), el context...  condicionen la decisió.  Això si,  sempre naturalitat i rols clars ( tot i que hi ha anècdotes divertides, segur ).
Si  tot el tema és reduís a aquesta decisió no mereixeria més comentari. Hi ha més, molt més.



















El punt de vista, el compartir, el deixar fer, la distància, l’exigència, les comparacions, l’empatia, l'orgull, la decepció, la diversió ...

Tot plegat és podria resumir en:  el fet, la capacitat, la possibilitat de situar-se al lloc de l’altre. Virtut impagable sempre,  però que en aquest cas te dues vessants:  la de l’alumne i també la del pare. Que constitueixen,  juntament amb el mestre,  el triangle màgic de l’educació.

El bon professor ( el mal professor no te remei, tant si és pare com si no ho és ) moltes vegades centra la seva atenció a la matèria, la tasca, el grup. Està capficat en el fet de que la seva feina funcioni, això no sols és positiu, sinó  desitjable.
Aquest professor, qualsevol professor agraeix, necessita feedback, informació de com és viu el procés. I els bons ho busquen, ho provoquen i a més actuen en conseqüència. Si s’és pare i professor es disposa d’informació privilegiada de com viu el teu fill la seva formació ( feines, organització, valoracions, correccions, etc. ) per tant és molt fàcil extrapolar-ho a la teva feina.

Aquesta mateixa situació fa que com qualsevol  pare tinguis una opinió de la tasca docent dels mestres / professors  dels teus fills ( tracte, rigor, exigència, dedicació, claredat ... ). Que com a tots els àmbits de la vida és diversa i variada. Per tant també serà  extrapolable el fet de desitjar i per tant buscar una valoració positiva de la teva tasca dels altres pares, comprenent de primera ma el seu punt de vista, que és també el teu.

Al fet de ser capaç posar-se al lloc de l’altre s’hi pot afegir l’element comunicatiu, molt important pels educadors.
Explicar-se és una de les habilitats que he ha de tenir tot docent, més enllà de la capacitat de convicció o de disposar d’arguments contundents. Ajuda i molt en el cas dels alumnes tenir l’experiència negociadora de tot pare o mare i saber que finalment ( pot ser molt al final ) hi haurà un no o un prou. En el cas de que la interlocució sigui amb pares:  saber de primera ma en quina situació poden estar ajuda.  Saber, per exemple que la seva visió, sobretot en cas de conflicte,  està clarament condicionada de partida pel seu fill ajuda  a oferir un altre punt de vista:  el del professor o la institució. Saber que el fet educatiu no és l’únic i que cal relacionar-lo amb altres aspectes de la vida és molt útil.
El saber i la utilitat no son només teoria en aquests casos,  perquè en la teva doble condició d’una o altra forma ho has viscut en primera persona i això realment serveix, si no s’oblida.


A més del que s’ha exposat fins ara, la paternitat és a més un intangible.  Ja que de forma similar a qualsevol procés d’aprenentatge és passa de la dependència, de la total direcció al control o seguiment a distància, fins arribar a la total autonomia.
Tot al seu moment i amb la mida justa. Com passa amb el procés educatiu en el que professionalment i a diari estem immersos. El doble vessant enriqueix tant l’un com l’altre.
Vist d’aquesta manera, i partint de la base que tots/es els/les pares/mares procurem fer-ho el millor possible. Es pot suposar que els que a més son mestres,  i tenen la mateixa intenció ( fer-ho el millor possible ) poden comptar amb un gran avantatge professional.
Sempre que no vegin alumnes, sinó fills ( com els seus ). Com voldries que tractessin als teus fills ? És la pregunta. O no vegis famílies, sinó a tu mateix buscant explicacions o complicitat. Com voldries que t’ho expliquessin ?

He tingut la possibilitat de treballar als més diversos nivells educatius al llarg de 30 anys des d’infants fins a universitaris. I ara encara que els meus fills ja siguin grans, n’adono que  moltes vegades he trobat  alguna referència en ells,  que m’ajuda i motiva:  a tractar als demés com voldries que tractessin als teus.
Tant se val si és: planificant, avaluant, impartint una sessió o atenent a famílies o alumnes.

Podria semblar finalment que únicament els pares o mares de família poden ser bons professionals i evidentment no és això. O que estic fent apologia de la paternitat, tampoc és el cas ( cada cosa al seu temps, no cal córrer ).
Si però que cal, aprofitant l’experiència d’altres, escoltar el missatge,  que com deia al principi  aquests  darrers dies s’ha repetit molt, i no de forma casual,  a un curs de formació per a professionals de l’EF.

LLICENCIATURA, CAP, GRAU, MÀSTER, FORMACIÓ PERMANENT ...  ENS PODEN FER MILLORS PROFESSORS. LA PATERNITAT ES POT AFEGIR I CONSIDERAR UNA EINA DE MILLORA PROFESSIONAL NO FORMAL, ÚTIL SENSE DUBTES ( gràcies família ).

Un toc humorístic mai fa mal, encara que serveixi per constatar que alguna cosa ha canviat.

diumenge, 16 de juliol de 2017

UJI, curs d'estiu 07, 2017


L'estiu potser no és la millor època ( als temps actuals ) per fer formació, però dins del marc que ofereixen els cursos d'estiu de l'UJI  es va plantejar una formació amb aquest objectiu: 

" ... cal una vacuna. La formació dels professionals de la motricitat ( mestres, professors, monitors, entrenadors ... ) que per tant abasten a tots els practicants ( especialment infants i joves ) poden actuar com una vacuna ... "


ARTICLE COMPLET

Començament, 1r dia: presentació inauguració.


















Una vegada acabat el curs cal fer algunes consideracions:
  • En primer lloc agrair a l'UJI l'aposta, la confiança fins i tot en condicions difícils.
  • Agrair també a cadascun dels participants la seva disposició i dedicació al que de cada un es va  sol·licitar. ( 25 hores de formació son moltes i tots han acomplert les expectatives ).
  • Al moment del balanç és innegable que s'esperava major participació, ara be no es podia trobar un grup més actiu, motivat i participatiu.
  • Hi ha hagut temps per a tot i pel que es desprèn de les valoracions el curs ha acomplert les expectatives, tant pels organitzadors com, i més important per als participants.
És just reconèixer que alguns, per usar la terminologia de l'article, ja venien vacunats. A altres potser se'ls ha inoculat el virus de la motricitat amb intenció. En qualsevol cas tots n'hem sortit reforçats, crec ?

Si heu participat al curs el següent document us servirà de recordatori, si no heu assistit us podeu fer una idea del que ha estat la setmana. I potser, només potser, és una forma de donar a conèixer futures accions d'aquest estil.

RESUM, RECORDATORI, MEMÒRIA DEL CURS  ( PDF)

El recull de fotografies més extens de cada una de les activitats del curs també està a disposició a aquest enllaç: 

TOTES LES FOTOGRAFIES DEL CURS 

L'UJI va enregistrar una de les intervencions, concretament la d'Esther Santos el dijous, al següent enllaç teniu disponible el reportatge resultant: 

http://www.uji.es/com/noticies/2017/07/1q/curs-7-esther-santos/ 

Fins aquí l'edició d'enguany del curs d'estiu 07, L'educació física com a recurs pedagògic.
JA ESTEU VACUNANTS, PER MOLT DE TEMPS, ALGUNS POTSER PER SEMPRE.




diumenge, 9 de juliol de 2017

Retorn a l'INEFC

Ara fa justament un any escrivia en relació als cursos d'estiu.
http://pepefalcanar.blogspot.com.es/2016/07/experiencies-dels-cursos-destiu-de.html

Enguany he tornat, senyal de que el que deia era cert. Va ser i ha estat enguany molt agradable i enriquidor. Serveixen els mateixos agraïments, reflexions i alguna cosa més.

Foto del concurs d'Instagram ( que hi hagi sort )


El Retorn ha estat molt més complet del que aparenta:
  • Tornar un any després amb dues noves experiències és com a poc: gratificant.
  • Tornar a sentir les ganes d'aprendre, de compartir i de millorar, encomana entusiasme.
  • Tornar a trobar-me amb amics i companys d'estudis i de professió és sempre una excel·lent oportunitat. Com ho és sempre tornar a l'INEFC, lloc d'origen del que som avui.
  • I finalment tornar, gràcies a una de les experiències, a la infantessa olotina ( jugant com un xiquet, com es veu a la imatge ) encara que amb un sentit diferent, més professional, va ser tot un plaer.
Els assistents tindran el material, però tinc costum de posar-lo a disposició de tothom ( és una de les funcions del blog ), ho teniu a continuació:

NO EF DINS L'EF
PEDRA ALTA (un joc inusual )

NO SE SI HI HAURÀ UNA TERCERA EDICIÓ ?  EN QUALSEVOL CAS, UN DOBLE PLAER.