diumenge, 30 d’octubre de 2016

La promoció de l’activitat física des de baix.



Després d’anys de reivindicar i demanar que s’incrementin les hores d’EF, d’anys d’implementació de diversos plans i programes PEE, PCEE i d’infinitat d’ activitats puntuals: dia mundial de l’activitat física, jornada de promoció de l’esport femení, curses i múltiples activitats d’una jornada.
No vull pensar que tot ha caigut a un sac foradat, si be cal reconèixer que no s’ha produït malgrat els esforços un canvi radical. Si s`ha incrementat l’oferta a determinats grups i en determinats moments, a nivell del meu  centre educatiu per exemple . I els índexs de pràctica esportiva de la població van millorant a poc a poc en general.

L’acció més àmplia i universal no s’ha produït, l’EF segueix tenint, a pesar de les noves necessitats, la mateixa assignació horària de fa 30 anys ( en alguns casos ha disminuït ). Això si, se li demana molt més que fa 3 dècades, amb una situació de la societat i de  l’alumnat  ben diferent.
Crec que la raó cal buscar-la més en els delicats equilibris corporatius dels currículums escolars que en la manca de convicció en la necessitat d’incrementar el pes de l’EF, ja que les indicacions de la UE, les recomanacions d’infinitat d’institucions autonòmiques, nacionals i internacionals ho avalen i algunes fins i tot ho reclamen.

La pregunta i el problema,  en aquest punt és ? d’on surt l’hora o les hores que dediquem a l’EF, de quin àmbit les traiem ? Ja que sembla un argument àmpliament acceptat que no s’ha de carregar més la permanència de l’alumnat als centres.
Fins ara la resposta ha estat: mantenir el que he anomenat equilibri corporatiu. I sembla que el futur no planteja canvis de rumb en aquest posicionament dels gestors educatius.

Per tant,  i en aquest estat de coses pot ser toca canviar d’estratègia ?
Quedi clar d’entrada que el canvi és una aposta a llarg termini. El curt o mitjà  termini requereix decisions que com s’ha exposat no es donen ni semblen properes en el temps. 

L’acció, el paper de la motricitat està definit i regulat a tots els nivells educatius, per tant per la via de la justificació està coberta. No obstant hi ha moments evolutius en els que l’activitat física te valors més enllà d'ella mateixa, és imprescindible per a la maduració global dels individus, d’aquí la denominació que reb: psicomotricitat. 
M’estic referint al període 0 a 6, 8 anys. Educativament educació infantil i primària.












 

Si be com en la resta de nivells hi ha indicacions i recomanacions pel que fa  al temps a dedicar a cada parcel·la educativa,  aquests nivells son especialment flexibles i no pateixen encorsetaments  horaris i tampoc la presència necessària de diversos professionals ( per l’opció adoptada de la figura del mestre generalista ). 
Per tant és possible dotar a la motricitat de major protagonisme com a eina educativa i en conseqüència augmentar de forma significativa la mobilitat i l’acció dels nens i nenes.

Es fa això, a l’educació infantil i primària ?
Segurament no amb la intensitat ni amb la intencionalitat que he descrit. Ja que l’educació psicomotriu a aquests nivells te un rol molt pragmàtic i/o de compliment del mínims marcats.

Per tant la concreció del canvi consisteix en explicar/formar, convèncer als qui en el marc de l’educació infantil i primària poden fent us de la motricitat ampliar el temps de pràctica d’activitats físiques entre els nens i nenes.     
Cal tenir en consideració que en aquestes edats es pot comptar, generalment, amb la complicitat de les famílies. Molt més implicades que en etapes posteriors i també col·laboradores amb alguns aprenentatges motrius bàsics com ara: aprendre a nedar o anar en bici ( que es produeixen fora del sistema educatiu ). I que per tant les fan més permeables al canvi, al increment del paper de la motricitat en l’educació dels seus fills.

El llarg termini del canvi consisteix en que l’efecte d’aquesta acció tindrà una repercussió sobre la població a llarg plaç. I que en aquest termini, l’esmentat increment pot suposar un increment de la  demanda d’activitat pel fet de que s’haurà afiançat un hàbit de pràctica regular.

Les mesures a curt termini estan plantejades de fa temps ( de fet s’estan convertint a llarg termini o en clarament insuficients ), les que s’exposen a llarg termini tenen un clar focus d’atenció: 

Els mestres, ells son la clau, l’eina que l’ha de fer possible.
I només serà,  sobre la base d’una formació motriu acurada que contempli la motricitat com alguna cosa més que formació física, és a dir veritable psicomotricitat !

AMB L’ESTAT ACTUAL DE LES COSES ( com s’ha explicat ) POTSER ÉS D’IL·LUSOS PLANTEJAR UTOPIES, PERÒ ÚNICAMENT AMB LA SUMA D’ACCIONS A CURT, MIG I LLARG TERMINI ÉS POSSIBLE MILLORAR REALMENT I EFECTIVA LES COSES.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

“Sortiu i disfruteu”



Ho va dir va dir cruyff el 20 de maig del 92. 

 

Em ve de gust relacionar l’expressió amb el tema del joc. Ja que tractant-se de xiquets i joves la frase sembla que s’escau. Sobretot per la part dels nens i nenes, dels que no cal esperar altra cosa que voluntat de jugar.
El que va motivar la frase, crec ?,  és molt més profund que el simple fet de fer gaudir a uns jugadors d’un esdeveniment especial. Més enllà de l’anècdota, i de la fortuna que ha fet la frase, hi ha una intenció clara i una voluntat de fons. Que és analitzable.
De la mateixa manera que és molt més que el simple entreteniment, el que es busca amb qualsevol proposta de joc en l’àmbit educatiu. 
La voluntat de fons de qui va pronunciar la frase crec que no era altra que eliminar la tensió del moment i fer aflorar tot el treball d’una temporada ( o fins i tot de més temps) i tota la preparació prèvia. En definitiva una forma, si més no original, de culminar una llarga trajectòria, que portava implícita una gran carrega emocional que es pretenia rebaixar en aquell precís moment.
Potser no és equiparable la transcendència del moment, si ho és però el fet global ( l’educació dels infants, no és poca cosa ). I ho és també per la seva preparació, anàlisi i planificació prèvia. Per tant i si és el cas ( i ho ha de ser ! ) que el director/gestor del joc ho disfruti, i ho disfrutarà més encara  a partir de la intenció, el coneixement, la anàlisi, la intervenció i la voluntat de dotar al joc de valor educatiu. Ja que a més del moment, gaudirà de la feina global ben feta. 




La frase, i la seva interpretació, justifica l’estudi profund i complex del que representa el joc com a eina, més enllà de la seva superficialitat aparent. 

Per tant i amb aquestes premisses “sortiu i disfruteu” és una excel·lent consigna per a tots.



divendres, 7 d’octubre de 2016

A què, quan i per què juguem ?


Tenen justificació els que admeten i/o utilitzen el joc lliure en l’àmbit educatiu o la tenim els     intervencionistes ? Te algun sentit la lliure elecció de l’alumnat de les activitats o sempre ha de predominar el criteri del professor / mestre ? Totes les situacions educatives són idèntiques o hi ha diferències a considerar ?  
EF, Guàrdia o esbarjo ?
 A vegades, les definicions serveixen per aclarir dubtes, no se si serà el cas ? 3 definicions de joc ho demostren:Spencer considera el joc el resultat d’un excés d’energia acumulada. El joc infantil es justificaria com una manera de canalitzar l’energia que no es gasta, en no haver de realitzar activitats serioses.
Considerar aquesta com la mare de les definicions, donar-la per bona, és la única justificació dels partidaris del joc lliure i del no intervencionisme. 
Afortunadament n’hi ha d’altres, més enllà de la visió reduccionista i simplona d’Spencer.
Segons Huizinga: “una acció o activitat voluntària, realitzada dins de certs límits, fixats en el temps i en l’espai, que segueix una regla lliurement acceptada, però completament imperiosa, proveïda d’una finalitat en si mateixa, acompanyada d’un sentiment de tensió i alegria i d’una consciència d’ésser quelcom diferent d’allò que és la vida corrent”.

 Lew Vygotski. No considera el joc com una forma d’expressar les capacitats ja consolidades, sinó que opina que és el joc el que facilita el pas d’unes adquisicions immadures a unes més permanents.

Les paraules de Huizinga i Vygotski entre altres, son només una petita mostra del valuossíssim tresor que és el joc en educació i posen en evidència als qui de forma irresponsable no el contemplen i exploten com a eina ( per als més variats objectius ).
Les raons d’aquesta decisió no tenen cap suport científic, i sols es poden atribuir a la comoditat o la deixadesa.
Responent a les preguntes inicials: MAI, ha de quedar en mans alienes al professor el paper del joc, ja que aquest SEMPRE ha de tenir intenció educativa. Diversa com es pot deduir de les definicions, però sempre intencionada.
El MAI inclou també les situacions més pures d’oci, els esbarjos per exemple, fins i tot en aquest cas. El més pròxim a les paraules d’Spencer i donant per bona la seva definició, cal intenció i control de l’activitat lúdica. 
Aquesta posició no elimina la possibilitat d’elecció, sinó que la condiciona, la fa possible però amb una intenció clara. La socialització per exemple, en la que el mitjà no influeix decisivament en l’objectiu final i per tant possibilita la lliure elecció.
TOTES LES REFLEXIONS TENEN ALGUNA RAÓ, I AQUESTA TE EL SEU ORIGEN EN LA MEVA RECENT IMPLICACIÓ A LA GESTIÓ DELS ESBARJOS AL MEU CENTRE PER UN COSTAT, I D’ALTRA BANDA AMB LA RECENT DEDICACIÓ A LA DOCÈNCIA A FUTURS MESTRES ( amb, espero, el joc com a eina importantíssima ).