Després d’anys de reivindicar i demanar que
s’incrementin les hores d’EF, d’anys d’implementació de diversos plans i
programes PEE, PCEE i d’infinitat d’ activitats puntuals: dia mundial de
l’activitat física, jornada de promoció de l’esport femení, curses i múltiples
activitats d’una jornada.
No vull pensar que tot ha caigut a un sac
foradat, si be cal reconèixer que no s’ha produït malgrat els esforços un canvi
radical. Si s`ha incrementat l’oferta a determinats grups i en determinats
moments, a nivell del meu centre
educatiu per exemple . I els índexs de pràctica esportiva de la població van
millorant a poc a poc en general.
L’acció més àmplia i universal no s’ha
produït, l’EF segueix tenint, a pesar de les noves necessitats, la mateixa
assignació horària de fa 30 anys ( en alguns casos ha disminuït ). Això si, se
li demana molt més que fa 3 dècades, amb una situació de la societat i de l’alumnat
ben diferent.
Crec que la raó cal buscar-la més en els delicats
equilibris corporatius dels currículums escolars que en la manca de convicció
en la necessitat d’incrementar el pes de l’EF, ja que les indicacions de la UE,
les recomanacions d’infinitat d’institucions autonòmiques, nacionals i
internacionals ho avalen i algunes fins i tot ho reclamen.
La pregunta i el problema, en aquest punt és ? d’on surt l’hora o les
hores que dediquem a l’EF, de quin àmbit les traiem ? Ja que sembla un argument
àmpliament acceptat que no s’ha de carregar més la permanència de l’alumnat als
centres.
Fins ara la resposta ha estat: mantenir el que
he anomenat equilibri corporatiu. I sembla que el futur no planteja canvis de
rumb en aquest posicionament dels gestors educatius.
Per tant,
i en aquest estat de coses pot ser toca canviar d’estratègia ?
Quedi clar d’entrada que el canvi és una
aposta a llarg termini. El curt o mitjà
termini requereix decisions que com s’ha exposat no es donen ni semblen
properes en el temps.
L’acció, el paper de la motricitat està
definit i regulat a tots els nivells educatius, per tant per la via de la
justificació està coberta. No obstant hi ha moments evolutius en els que
l’activitat física te valors més enllà d'ella mateixa, és imprescindible per a la
maduració global dels individus, d’aquí la denominació que reb: psicomotricitat.
M’estic referint al període 0 a 6, 8 anys.
Educativament educació infantil i primària.
Si be com en la resta de nivells hi ha
indicacions i recomanacions pel que fa
al temps a dedicar a cada parcel·la educativa, aquests nivells son especialment flexibles i
no pateixen encorsetaments horaris i
tampoc la presència necessària de diversos professionals ( per l’opció adoptada
de la figura del mestre generalista ).
Per tant és possible dotar a la
motricitat de major protagonisme com a eina educativa i en conseqüència
augmentar de forma significativa la mobilitat i l’acció dels nens i nenes.
Es fa això, a l’educació infantil i primària ?
Segurament no amb la intensitat ni amb la
intencionalitat que he descrit. Ja que l’educació psicomotriu a aquests nivells
te un rol molt pragmàtic i/o de compliment del mínims marcats.
Per tant la concreció del canvi consisteix en
explicar/formar, convèncer als qui en el marc de l’educació infantil i primària
poden fent us de la motricitat ampliar el temps de pràctica d’activitats
físiques entre els nens i nenes.
Cal tenir en consideració que en aquestes edats
es pot comptar, generalment, amb la complicitat de les famílies. Molt més
implicades que en etapes posteriors i també col·laboradores amb alguns aprenentatges
motrius bàsics com ara: aprendre a nedar o anar en bici ( que es produeixen
fora del sistema educatiu ). I que per tant les fan més permeables al canvi, al
increment del paper de la motricitat en l’educació dels seus fills.
El llarg termini del canvi consisteix en que l’efecte
d’aquesta acció tindrà una repercussió sobre la població a llarg plaç. I que en
aquest termini, l’esmentat increment pot suposar un increment de la demanda d’activitat pel fet de que s’haurà
afiançat un hàbit de pràctica regular.
Les mesures a curt termini estan plantejades
de fa temps ( de fet s’estan convertint a llarg termini o en clarament insuficients ),
les que s’exposen a llarg termini tenen un clar focus d’atenció:
Els mestres,
ells son la clau, l’eina que l’ha de fer possible.
I només serà, sobre la base d’una formació motriu acurada que
contempli la motricitat com alguna cosa més que formació física, és a dir
veritable psicomotricitat !
AMB L’ESTAT ACTUAL DE LES COSES ( com s’ha
explicat ) POTSER ÉS D’IL·LUSOS PLANTEJAR UTOPIES, PERÒ ÚNICAMENT AMB LA SUMA D’ACCIONS
A CURT, MIG I LLARG TERMINI ÉS POSSIBLE MILLORAR REALMENT I EFECTIVA LES COSES.
Etiquetes de comentaris: act física per a tothom, educació, educació física, salut