L’esport ha estat de fa molt temps un fenomen
de masses, persones de tot el mon han seguit els esdeveniments esportius més
populars ( campionats puntuals, competicions regulars i els JJOO ). Aquest
seguiment, que no pràctica, no te edat però crec poder afirmar que és més estès
entre persones adultes que entre els joves.
Tradicionalment gran part dels més joves s’han
centrat més en la pràctica que en el seguiment de l’esport, com predicava
Coubertain a la carta olímpica*.
Fa uns anys des de la meva privilegiada
posició de docent de joves i adolescents observo tant en aquests com en els adults
canvis en la tendència descrita.
- Entre els joves ha crescut l’ interès per l’esport no practicat, com a
seguidors o com esportistes virtuals.
- S’ha reduït el nombre de joves practicants de l’esport, en
podríem dir: competitiu. Són menys en percentatge els que segueixen programes o
plans d’entrenament esportius i el percentatge és encara més baix entre les
noies.
- Creix, no obstant entre aquest
grup de població ( joves i adolescents
), la pràctica del que podríem anomenar activitats físiques. És a dir
exercitació física amb menor exigència tant en l’activitat (p.d) com en la seva
dedicació, constància i persistència en el temps.
- El fenomen de major transcendència
entre la població juvenil ha estat i
segueix essent l’increment del sedentarisme. Els nous models d’oci, l’estil de
vida i la manca de motivació per a la pràctica en són algunes de les causes.
- Pel que fa als adults no decreix l’ interès pel
seguiment de l’esport com a espectadors, tot el contrari en xifres absolutes,
creix. I més si es considera d’unes dècades ençà la incorporació de la dona a
aquesta afició.
- Entre els adults ha adquirit gran importància, més enllà de poder-ho
considerar una moda passatgera, ja que és una tendència que es manté en el
temps, la pràctica de determinades activitats físiques. Arribant fins i tot al
plantejament pseudocompetitiu.
 |
| Nous practicants, nou perfil. |
En aquest estat de les coses i com que el
canvi de tendència que s’apunta s’està produint de fa uns anys, actualment hi
ha perfils de practicants que anys enrere no existien. I el més transcendent és
que requereixen accions/plantejaments diferents dels/es tradicionals.
- Hi ha un nombre elevat d’infants i
sobretot de joves sedentaris, alguns amb sobrepès i molts amb nivells motrius
alarmantment baixos.
- Hi ha una gran quantitat d’adults
sense experiència prèvia i sense un hàbit prolongat de pràctica ( alguns han
estat joves sedentaris o poc entrenats ) que han incorporat l’exercici físic a
la seva vida.
- Hi ha molts adults que passats uns
anys ( dècades en alguns casos ) reprenen l’exercitació física. I de forma molt
freqüent a especialitats diferents de les que van practicar de joves.
Aquests tres nous perfils de practicant conviuen
amb els més tradicionals en els diversos àmbits de pràctica esportiva.
A. L’EF és un àmbit de pràctica que
està condicionat per aquesta tendència. Hi conviuen els joves actius o fins
i tot esportistes destacats de sempre amb els sedentaris i els d’escàs
bagatge motriu. Els nous dissenys del currículum ( enfocats cap a la salut ),
la direcció de les activitats i la supervisió constant fan que aquesta
coexistència no plantegi riscs ni problemes als practicants, encara que si en
planteja en relació a les expectatives d’uns i altres. I perquè no dir-ho:
complica la tasca del docent.
B. La pseudocompetició ( anomeno així
aquelles activitats que tot i tenir format competitiu, no tenen ni el nivell,
ni la orientació d’un plantejament competitiu podríem dir: pur). És l’àmbit on
tradicionalment ha participat els joves esportistes, preparats però en
procés de formació, els esportistes amb recorregut però amb nivells per sota de
l’exigència de l’elit esportiva. En els darrers temps s’hi han afegit els
nouvinguts a la pràctica esportiva. Aquest fet és comprovable amb la
proliferació de proves atlètiques amb les més diverses modalitats i
combinacions a més de moltes competicions i convocatòries d’esportistes senior
o veterans en molts esports. I és sens dubte positiu. Ara be moltes vegades les
activitats tant de competició com de preparació no estan suficientment
controlades, ni guiades, ni orientades prenent en consideració l’experiència
prèvia dels practicants. En general aquesta convivència de perfils és positiva
i fins i tot estimulant sempre que:
·
Es controlin professionalment les
activitats de preparació.
·
S’adeqüin els objectius i les
expectatives a la realitat física actual del practicant.
En cas contrari la
pràctica es pot qualificar de perillosa, poc adequada i com un factor de risc.
C. La pràctica de lleure ( es podria
descriure com aquella que es realitza de forma autònoma, lliure ). Aquest tipus
de pràctica és una de les que més s’ha incrementat per diverses raons: educatives
( espero ?), culturals, socioeconòmiques, etc. Joves i adults esportistes
com a forma d’oci o com a part de la seva preparació n’han estat
tradicionalment els protagonistes. S’hi han afegit en massa nous practicants, fet
que cal considerar sense fissures com a molt positiu per al sistema esportiu,
per a la salut pública, per als practicants ...
Ara be especialment els practicants de nova incorporació haurien de
procurar:
·
Que les activitats segueixin
algunes pautes bàsiques d’actuació ( pre i post activitat i en relació a la
necessitat d’activitats complementàries ).
·
Que s’adeqüin els objectius i les
expectatives a la realitat física actual del practicant.
Ja que de no
donar-se aquestes condicions el que s’ha plantejat com a virtut o com a positiu
esdevé un problema i un fet negatiu
personalment i social.
L’enquesta d’hàbits esportius del 2010 que
elabora el CSD és una bona referència per constatar la tendència apuntada, tot
i que la següent en publicar-se serà a ben segur la confirmació definitiva.
Ja que l’exposició ha començat amb el Barò de
Coubertain un bon final podria ser una referència al mateix personatge, que
reforci sense dubtes, la valoració optimista de la tendència descrita.
“Un país puede
considerarse realmente deportivo cuando la mayor parte de sus habitantes siente
el deporte como una necesidad personal.” Pierre
de Coubertain.
L’optimisme es basa sobretot amb el fet que el
fenomen que s’està produint eleva sense dubte l’interés per l’esport i el que
és més important ha incrementat en valors absoluts el nombre de practicants.
L’altra cara de la moneda del canvi la constitueixen: d’una part l’allunyament
d’alguns joves de l’activitat física i d’altra el risc que suposa la
incorporació tardana a l’esport, de la que ja s’han apuntat algunes solucions.
És justament en aquestes solucions amb que vull acabar:
- Si els poders públics s’han
implicat ( poc o molt) en el foment de la pràctica esportiva ara que ( per
mèrit de la seva acció ? ) han aconseguit millorar els índex de pràctica.
Haurien de posar l’accent en que aquesta fos segura, i només se’m acudeixen
dues fórmules: procurar revisions mèdiques esportives (bàsiques) a la població
físicament activa i vetllar pel correcte i exclusiu exercici professional de
les anomenades professions de l’esport.
- S’ha parlat de joves, s’ha parlat
de que cal informació i unes pautes bàsiques en determinades activitats i ja
des de la primera cita de Coubertain ha aparegut l’educació com a objectiu/eina,
per tant quin àmbit més adequat per fer aquesta tasca que l’EF en unes
condicions (sobretot temporals) millors que les actuals.
MÉS ENLLÀ DE LA PROBLEMÀTICA DEL SEDENTARISME
EN ELS JOVES, JA TRACTADA EN ALTRES ENTRADES, COM EL TÍTOL MOSTRA HE VOLGUT PRIORITZAR LA REFLEXIÓ EN RELACIÓ
ALS NOUS PRÀCTICANTS I LES SEVES CARACTERISTIQUES I NECESSITATS.
*Punt 6 de la carta olímpica:. El
Movimiento Olímpico tiene por objetivo contribuir a la construcción de un mundo
mejor y más pacífico, educando a la juventud a través del deporte practicando
sin discriminación de ninguna clase y dentro del espíritu olímpico, que exige
comprensión mutua, espíritu de amistad, solidaridad y juego limpio.
Etiquetes de comentaris: act física per a tothom, educació física, esport, running
