dimecres, 11 de novembre de 2015

Tipus d’esportistes i tipus de professors (d’EF).



Si sou aficionats al futbol sabeu perfectament que hi ha diverses tipologies de jugadors: els genis, les estrelles ( que dominen com ningú els diversos aspectes d’aquest esport). Els que basen el seu rendiment en el físic per damunt d’altres aspectes també necessaris i finalment aquells que destaquen per la visió de joc, els anomenats jugadors tàctics. Descarto els mediocres en conjunt o en algun dels aspectes que dit sigui de passada segurament no tenen lloc a l’elit.

Un geni sense dubtes. potser el millor ?
 Si us agrada el rugbi, al igual que al futbol, hi trobareu diverses tipologies de jugadors. En aquest cas a més també en la seva estructura com a esport: així hi ha els jugadors tàctics per excel·lència, mitjos se’n diuen. Hi ha jugadors físics amb dues vessants: el de la sublimació de la força en el cas dels davanters i els que basen la seva acció en la velocitat: els 3/4. En el cas del rugbi com en el futbol hi ha els genis, estrelles que no són altres que els que porten a la màxima expressió moltes d’aquestes virtuts. En aquest cas tampoc cal prendre en consideració els mediocres, ja que si parlem de l’elit no hi tenen cabuda.

No pretenc donar una lliçó esportiva, si en canvi em sembla oportú utilitzar aquests dos exemples d’activitats col·lectives ( que podrien ser-ne d’altres: com el basquet, l’handbol, o l’hoquei ...) per fer un paral·lelisme amb la tasca, també col·lectiva, del professor d’EF.

Col·lectiva en el sentit que implica, en diferent mesura certament, a un col·lectiu. El marc del qual és inequívocament la classe, la sessió d’EF ( en relació a aquest àmbit s’ha escrit* anteriorment de forma amplia) i és aquest aquest àmbit el que pretenc comparar amb els exemples esportius esmentats. 

  • Com en el cas del rugbi, en major mesura que al futbol, a una sessió d’EF hi ha entre els diversos rols un paper necessariament protagonista; Que no és d’altra persona que del professor. Aquest rol protagonista, i aquest és en quid de la qüestió, es pot exercir de diverses formes. No exercir-lo o exercir-lo insuficientment s’ha de considerar com a mediocritat, com s’ha dit en el cas dels esports. Per no considerar-ho directament com a negligència o incompetència. I com en el cas dels esports d’alt nivell, si s’aspira a una EF de qualitat, no hauria de tenir-hi cabuda.
  • Sobre la base que el professor assumeix el seu rol, ens podem trobar amb diverses versions:
    Excel·lent tàcticament.


Nº 9, mig meleè, l'estratègia en estat pur.



El físic en forma de velocitat i força al rugbi.











  1. El professor més físic, se’l podria anomenar. Que basa la seva acció, com en el futbol o el rugbi, en un control estricte de la sessió, a tal fi usa molt el seu físic ( demostració, correcció, instrucció ). És un professor més tradicional, que deixa poc marge a altres elements de la sessió ( alumnes, materials, espais ...) Es podria resumir la seva acció dient: que tot, absolutament tot passa per ell.
  2. Hi ha professors més tàctics, se’n podria dir. Seguint la comparativa parlem del professor estratega, aquell que per mitjà de la seva influència sobre tots els aspectes de la sessió ( fins i tot sense actuar-hi directament durant la sessió) fa avançar l’aprenentatge i es duu a terme l’activitat amb la seva orientació. És un  professor que actua menys i influeix més.
  3. Com en l’esport hi pot haver casos, en que si es sublimen les virtuts pròpies de cada model. Que poden tenir la consideració de genis o estrelles de l’EF.
  • Vagi per davant, que no considero cap dels tres versions com a negatives. Ja que cada una presenta avantatges i inconvenients. Molt menys encara la tercera que sense dubtes és la ideal, i com a tal assolible només per a uns pocs.
A l’esport, la longevitat o la permanència en l’alt rendiment està inversament relacionada amb el predomini del factor físic. D’igual manera aquest fet condiciona de la mateixa manera l’eficiència professional en l’EF.  
Anys ( més de 27) d’experiència i experimentació de les diverses fórmules i versions ( mai la tercera) en aquest camp avalen aquesta opinió.
L’alt grau d’exigència i per tant de desgast físic, més evident a mesura que passa el temps, és un inconvenient d’aquesta versió. Que d’altra banda ofereix com és lògic un gran, gairebé total, control de la sessió ( disciplinari, de la intensitat, del progrés dels alumnes, etc.) 

En contraposició al raonament anterior, els jugadors que més tard es retiren o que es mantenen en primera línia més temps, tenen la virtut de no dependre tant del seu físic i basar-se pel que fa al rendiment en l’estratègia. Tàctics els he anomenat.
El professor que s’apropa més a aquest model és el que aprofita tot un seguit de situacions dotant-les de sentit pedagògic ( us de material, disseny de situacions, interaccions entre alumnes, formació de grups, assignació de rols, etc.) La menor exigència física d’aquest model es contraposa a una major dedicació pre i post sessió, a més de no oferir resultats a curt termini o en grups amb característiques complexes ( conductual, mals hàbits previs, poc motivats...)  Aquests condicionants fan complicada l’acció sistemàtica amb aquesta versió.

Genis i/o estrelles de l’esport n’he dit. D’aquells que en el seu paper tenen un paper destacat, fora de l’habitual per damunt de la mitjana. Els hi ha també a les aules, pocs però recordo uns quants, alumnes excel·lents en destacar sobremanera individualment i en el seu paper dins del grup, no oblidem el caràcter col·lectiu del que s’està parlant.

Clarament col·lectiva una sessió d'EF.
Personalment, i de la mateixa manera, recordo uns pocs professors d’EF genials. Aquells que són capaços d’unir en la mida justa i en cada situació les versions 1 i 2 que he descrit, donant com a resultat la versió 3. Opino que és impossible a cada situació i en tot moment oferir la versió 3. Ni els genis de l’esport en són capaços. 

Per com actuava tant a dins com a fora de l’aula. Paco Seirul·lo, ha estat un dels que més vegades ho ha aconseguit ( l’anomeno perquè quasi 30 anys després encara recordo algunes sessions i lliçons seves. Per alguna cosa serà). 


NO SE SI ÉS LA MILLOR MANERA DE CELEBRAR EL 9è TRIENNI ( avui és compleix), PERÒ JA FA UN TEMPS QUE M’ADONO QUE LES COSES VAN CANVIANT. I ENCARA QUE SOC POC AMANT DE DONAR CONSELLS DE VETERÀ AQUESTA REFLEXIÓ POT SERVIR ALS MÉS JOVES.


diumenge, 1 de novembre de 2015

Mala educació i esport.

Segurament aquesta setmana no ha estat especial en relació a esdeveniments esportius ( o si ? ). N'hi ha hagut de tots colors, aquesta setmana han sigut uns i la que ve en seran uns altres i així es van succeint: qui dia passa any empeny.

En el futbol, sobretot, és una constant que sigui noticia la mala educació i la manca d'esportivitat. És preocupant, no sols que això passi sinó que sigui més noticiable que qualsevol aspecte relacionat amb la competició. Aquest comportament i aquest posicionament no és gratuït, te conseqüències:

Aquesta és la pitjor de les conseqüències.

 En alguna ocasió ja hi havia fet referència, al blog, del paper i la responsabilitat dels mitjans de comunicació. M'ho ha recordat un interessant article que, per tancar la setmana,  ha publicat El País i que dona la nota discordant a tant de sensacionalisme i a tanta polèmica.

MODALES DE FUTBOLISTA.
 Juan Tallón fa referència a l'escrit al mundial de rugbi, que casualment s'ha acabat aquesta setmana i que és un gran contrapunt en el nostre context esportiu. Aprofundint en el text he trobat dues referències interessants per corroborar i per refermar les afirmacions de Tallón.

MODALS A L'ESPORT, MÈXIC.

Crec que no és casual que torni a aparèixer el soccer en aquest cas. No estem sols !

10 COSAS QUE DEBERIA APRENDER EL FUTBOL DEL RUGBY.
Algunes en la línia que apunta Tallón a la seva reflexió i altres més enllà del tema que tractem ara.

Ni anecdòtic, ni protocol·lari. Generalitzat, genuí i autèntic.
Tot i que ha estat una setmana més, algunes coses especials han succeït: I totes molt contrastades:
  1. No serà recordada per la victòria dels All Blacks a pesar del que s'ha dit. Sinó per la futbolització de Valentino Rossi, tant en la prèvia, com en l'acció a la cursa i encara més pel que hi ha hagut post-cursa. 
  2. No seran recordades les paraules de respecte de Carla Suarez a les seves rivals després de la pallissa a la final del masters femení de tennis, o el reconeixement a pesar de la victoria aplastant de les rivals a Garbiñe Muguruza. Serà més recordada, pot ser ? per ser la darrera setmana de Mourinho al Chelsea i el llarg reguitzell de mals modals com a arma "esportiva" del portuguès.
Exemple palmari de mals modals: impunes, reiterats, amplificats i per tant reforçats.
Haurà estat una setmana especial si a algú, a més de Juan Tallón i a mi, les coses que han passat li han fet encendre el llum d'alarma i hi ha un canvi radical, de dalt a baix ( de tots els implicats, que en són molts). Com que no crec que això es doni.
A veure què haurà de passar perquè algú reaccioni ? El problema pot ser que pel camí preguem mal ( recordeu la primera imatge).