dissabte, 23 de maig de 2015

EL RUGBI COM A EINA, EL RUGBI COM A EXCUSA: EL RUGBI A L’ESO.



Pot ser no tothom sap que al currículum de l’ESO hi apareixen aspectes a tractar com: els esports d’equip, aspectes relacionats amb la lluita, el desenvolupament per mitjà de les activitats físiques del treball amb equip, la cooperació, la generositat o l’autoconeixement  i l’autoestima, entre molts altres...
El ventall de possibilitats, esports o activitats, a escollir és molt ampli per tractar aquests continguts i/o per desenvolupar competències com:
·         Administrar l'esforç, autoavaluar-se i autoregular-se,
·         Gestionar les emocions i comportaments en situacions diverses per aconseguir un bon creixement personal i emocional.,
·         Disposar de les habilitats socials necessàries per relacionar-se amb els altres.
·         Conèixer i acceptar les pròpies capacitats.
·         Tenir confiança en un mateix.
      De fa molt temps comprovo curs rere curs quant d’exitosa és la decisió de desenvolupar aquests continguts, ara competències, per mitjà del rugbi. Les raons / justificacions són diverses i algunes d’elles peculiars:
  1. Els nivells inicials de l’alumnat no interfereixen i/o dificulten el procés d’aprenentatge tècnic, ni tampoc la introducció d’aspectes tàctics, ni finalment l’aplicació d’aquests al joc “real”. Aquest fet ve donat per les peculiaritats de la dinàmica del joc ( escassa transferència amb d’altres esports d’equip) i per la manca d’experiències prèvies de l’alumnat en aquest esport. 
  2.  Tot i que el nivell físic de l’alumnat és sempre un condicionant les activitats, fins i tot dels  jocs en situacions reals de pràctica ( al que els docents hem de donar resposta). En aquest cas, el rugbi és molt fàcilment adaptable a nivells de condició física diversos ( fins i tot els més allunyats). Aquest fet és especialment destacable, quan com tothom sap, les sessions d’EF són mixtes i heterogènies en l’aspecte físic. 
  3.  La relació tècnica-tàctica és molt equilibrada. En el sentit que no hi ha grans i complexes requeriments tècnics ( que condicionen la possibilitat de jugar) i d’altra banda tot i que tàcticament ( i reglamentàriament) pot ser molt complex és possible simplificar-ho sense que el joc perdi la seva essència.
  4. Al ser un esport minoritari i desconegut és molt fàcil de complementar la part pràctica amb explicacions o cerques d’informació. Tant en relació a l’esperit més enllà del joc ( 3r temps o cullera de fusta), com de la seva història ( “ un dia William Web Ellis...”, els All blacks o Invictus) que va molt més enllà d’un simple esport.
Fins aquí podríem parlar del rugbi com a eina, no és cap novetat que molts professors, ex jugadors o no, l’utilitzem a classe. Personalment he escollit 4rt d’ESO ja que opino que és el moment idoni per maduresa física ( desenvolupament musculoesquelètic, capacitat aeròbica, necessitat de la QF velocitat, etc.) i psicològica per aprofitar totes i cadascuna de les consideracions prèvies. Sense que això impliqui que anticipar l’aplicació del rugbi sigui un error ( hi ha aspectes aprofitables a molts nivells, però se’n perden alguns).

L’expressió: el rugbi com a excusa prové del fet de compartir els criteris exposats i altres que dos col·legues dels instituts de La Sénia i Ulldecona segur que tenen i que es poden afegir als exposats.

Aquesta coincidència ens ha portat a situar el rugbi al mateix punt del currículum ( 4rt d’ESO) i una vegada feta aquesta actuació dur a terme una jornada conjunta per compartir i amplificar els efectes de la nostra elecció.
El fet comentat anteriorment, la fàcil aplicabilitat de la tècnica i la tàctica al joc, ens dona la possibilitat ( molt valorada per l’alumnat ) de convertir el joc amb una veritable activitat d’avaluació, fàcilment observable i objectivable fins i tot per part de l’alumnat ( si es desitja implicar-lo en l’avaluació). De fet a Alcanar el torneig interclasses ( en ocasions mixt en altres amb categories) ja és un clàssic abans de vacances de setmana santa.
La novetat i el que motiva l’entrada és que, per tancar el cercle, enguany s’ha organitzat, per compartir i amplificar els efectes del rugbi com a contingut, el primer campionat intercentres de rugbi.
Què Compartim ( tant alumnes com professors) ?
·         Una jornada d’activitat física, formes i dinàmiques de funcionament d’aspectes relacionats amb la matèria ( escalfaments, animació, companyonia, respecte...)
·         Transport ( convivència) fins al lloc de realització del campionat.
·         Formes i models d’organització i de gestió dels grups ( gestió dels equips, arbitratges ).
·         Un final d’activitat tant propi del rugbi com el tercer temps, amb que l’amfitrió obsequia als    visitants.

Què Amplifiquem en els alumnes ?
·         El valor de l’amistat, el respecte, la tolerància més enllà del resultat, l’èxit o el fracàs esportiu.
·         I en relació a aquests valors  les competències exposades i que amb el rugbi pretenem desenvolupar.
·         Els aspectes tècnics, tàctics i reglamentaris tractats a l’aula i a cada centre, gràcies a l’efecte que te en els joves la competició.
·         Els efectes que te la comparació, que no la competició, amb les accions dels altres: com heu i han escalfat ? Com heu i han reaccionat a la derrota/victòria ? Com heu i han participat a les activitats ?

Aquest recull d'imatges ajudarà a fer-se una idea de les virtuts de la proposta ( accions tècniques, tàctica i estratègia, esportivitat i respecte...) 




 

Que una sola jornada amb un nivell d’esforç organitzatiu i de pressupost més que assumible s’obtinguin i/o s’incrementin tant els beneficis del que s’ha fet a l’aula, em fa pensar ( i crec que és compartit) que potser hem tardat massa a organitzar-ho, en el cas del rugbi. Opino que l’experiència és aplicable a altres continguts/esports /activitats tot i que com ha quedat dit el rugbi és especial.

SI NO US HO HEU PLANTEJAT, COM S’HA COMENTAT EN ALGUNA ALTRA OCASIÓ, NO US EN PENEDIREU D’UTILITZAR EL RUGBI A L’ESO, I SI HO COMPARTIU ENCARA MÉS.

dissabte, 9 de maig de 2015

IDEA, OCURRÈNCIA, RECURS ?

No és la primera vegada que l’utilitzo, no recordo com se’m va acudir. La veritat és que comentant-ho amb alguns companys ( Miquel Pinedo i Joan Ortí, uns cracs en els seus camps i amb opinions més que vàlides) ja havia constatat que era una bona idea.

El marc no és el més important però a vegades ajuda a convencer. A part de fer-ne us a classe regularment dins del bloc de CF, ja vaig experimentar en èpoques de la UJI impartint didàctica de l’EF les virtuts de la proposta, més enllà del condicionament físic. Però dur-la a terme a l’INEFC ( amb un grup d’alumnes de batxillerat) i que cridi l’atenció d’algú allà ( i no d’algú qualsevol) m’impulsa a compartir la idea, ocurrència o el recurs.

Deu ser el periode 10. I 20 parelles segueixen actives. Increible però cert !!!


És de tots conegut i àmpliament utilitzat en l’àmbit esportiu i educatiu el protocol del Test de Montreal, anomenat popularment Course Navette. Són abastament conegudes les seves prestacions en fisiologia en relació a la mesura de la potència aeròbica màxima, llindars, etc. Va ser, fa anys, una prova de camp revolucionaria i segueix essent una eina de primer ordre en el condicionament físic.

L’ocurrència consisteix en realitzar-la per parelles ( en algun cas poden ser trios). Aquesta idea fa que la prova aporti noves coses i com és lògic se’n perden altres.

Què es perd ?
·         Lògicament rigor en la mesura. La prova deixa de ser tal, i per tant el resultat tant en períodes, com en recorreguts o en valors fisiològics queda totalment invalidat.
Opino que la pèrdua es limita a aquest fet. A més no és tal pèrdua, ja que al fer-se d’aquesta forma, lògicament, no es busca obtenir cap mesura, ni fer valoracions.

Què es guanya ?
·         El primer guany: consisteix en convertir una prova absolutament individual en una activitat cooperativa. Fer de la competència que hi ha en tota prova un fet col·laboratiu em sembla un guany enorme.
·         El segon i no menys important: és el fet de convertir una prova que classifica i selecciona, i per tant separa, en una activitat inclusiva i altament solidària ( especialment si s’intervé en l’elaboració de parelles). Això, en EF especialment, no te preu i és molt i molt educatiu.
·         En tercer lloc i en funció del nivell d’intervenció del professor i a més dels aspectes assenyalats anteriorment. Aquesta és una activitat autogestionada per cada parella ( o trio) allunyada d’esquemes molt directius en la presa de decisions, que fomenta l’auto coneixement i l’autocontrol. En aquest sentit  te un punt molt interessant en relació a l’estratègia davant d’un repte ( que es pot definir prèviament).
·         Quart:  permet aprenentatges fisiològics de gran valor ( la freqüència cardíaca, el ritme respiratori, la tècnica de carrera...). Que pel fet de no ser una prova no han de quedar totalment exclosos sinó que es poden incorporar.
·         Cinquè: en el camp de l’entrenament és un exemple magnífic d’interval training,  ja que incorpora pauses de recuperació, que són incompletes i que per tant comporten a mesura que avança l’activitat dèficits d’oxigen. Això que és fàcil d’explicar és difícil d’experimentar i aquesta és una excel·lent fórmula.
·         Sisè benefici: és una proposta de treball de resistència que no te oposició a l’aula, no acostuma a ser rebutjat com altres d’aquest tipus que s’han d’imposar. I com s’ha comentat anteriorment això te molt de valor, especialment entre alumnat amb baixos nivells de resistència pels que la prova (p.d) és una tortura ( o un risc de ridícul).


·         Per últim i més en el terreny del rendiment aquesta forma d’aplicació possibilita un entrenament dels ritmes. Quan algú ha de preparar la prova o activitats de ritme elevat, d’aquesta manera pot conèixer amb què haurà d’enfrontar-se, que d’altra forma es fa complicat ( hi ha altres possibilitats però ... millors ?)

Per tancar el capítol dels guanys s’ha de dir que la realització de la Course Navette amb aquest format és molt flexible i aquest és un benefici addicional: permet posar l’accent educatiu en determinat aspecte: la cooperació, la solidaritat, els sistemes d’entrenament, l’estratègia, els valors fisiològics, etc... O més d’un a la vegada.

Com desenvolupar l’activitat ?
Després de moltes realitzacions de l’activitat, sento que calen algunes indicacions de caràcter pràctic per tal de treure’n  el màxim profit.
  • Considero imprescindible i gens incompatible amb cap objectiu plantejar l’activitat com un repte / una aposta col·lectiva: Totes les parelles o grups arribaran al període 11 ! per exemple. Aquest simple fet reforça els aspectes cooperatius i la motivació col·lectiva ja que individualment els participants saben que pocs poden aconseguir-ho.
  •   Cal remarcar que en l’execució cada parella / grup pot organitzar-se de manera lliure amb una sola limitació: no es pot dividir l’activitat per la meitat, s’han d’intercalar les actuacions ( d’aquesta manera tots fan 11 minuts d’activitat en el cas d’11 períodes com a objectiu) per períodes o millor per recorreguts i aquesta distribució pot ser / serà bo, que sigui variable: al inici d’una manera, i avançada l’activitat d’una altra. Aquest fet no ha d’implicar que tots els participants comparteixin per igual els esforços sinó de forma desigual, en funció del seu nivell o el seu estat. Qui més pot, més fa.
  • En tercer lloc, com ja s’ha comentat, sembla imprescindible la intervenció prèvia  en la confecció de les parelles ( definint-les totalment o retocant alguns aparellaments). Aquest fet és molt transcendent ja que s’assegura l’assoliment del repte, la possibilitat de cooperació i altres. Això únicament és possible amb parelles / grups heterogenis en relació al nivell de resistència dels participants.

SI ALGÚ S’ATREVEIX A  PROVAR-HO, CREC QUE NO SE’N PENEDIRÀ.


ESPERO QUE NO SIGUI UN SACRILEGI PER A JOAN ANTONI PRAT ( LA VEU DE LA COURSE I PROFESSOR DE MOLTS DE NOSALTRES), ALLUNYAR LA PROVA DE L’ENTRENAMENT I APROPAR-LA A L'ENSENYAMENT. 
De fet, tots ho heu sentit, ell diu: “és el vostre resultat no ho oblideu” i com que ho fa en plural d'aquesta manera la frase te més sentit.

dijous, 7 de maig de 2015

Higiene postural

Que aquest és un tema transcendent i relacionat amb l'EF i l'esport ja es va veure a l'entrada que li vaig dedicar al gener de l'any passat.
http://pepefalcanar.blogspot.com.es/2014/01/mal-desquena-normal.html

Aquest era un clar exemple, negatiu.
Com ha passat darrerament, he trobat un article que no sols reforça els arguments de llavors sinó que els amplia ( els fa extensibles a més grups de població, no sols els joves i escolars ).
He trobat dos motius que m´han fet decidit a compartir-lo:
  1. És gratificant veure corroborats alguns dels arguments d'aleshores. 
  2. És una nova possibilitat d'insistir amb un tema que lluny de disminuir creix de forma molt important, i fer-ho amb exemples i arguments ajuda i molt.
! Hacer esto, es peor que no ir al gimnasio !




Aquestes imatges, tant habituals avui en dia, il·lustren un nou aspecte a considerar en relació al tema.

divendres, 1 de maig de 2015

FER ABDOMINALS 2.

El títol fa referència a una de les primeres entrades del blog, ja que com s'hi diu és un tema recurrent i molt present a l'esport i l'EF.

Fer abdominals octubre 2013.


Fer abdominals és prou freqüent a la classe d'EF ( i ho hauria de ser més) i com en quasi totes les activitats planteja preguntes, com ?

  • Puc enganxar els peus a l'espatllera ? 
  • A la prova d'un minut, els puc fer curts ?
  • On poso les mans ?
  • Per què les cames flexionades ?
Com que aquestes preguntes no són exclusives de l'EF sinó que poden plantejar-se en altres àmbits. He decidit adjuntar un article que dona algunes respostes.


Si algú ha rebut instruccions és dessitjable ( i probable) que estiguin en sintonia amb l'article però potser hi ha alguna contradicció. Per exemple a la prova d'abdominals en 1 minut no acostumem a permetre fer flexions abbominals curtes i oferim suport sobre els peus.  Tot per una simple raó: fer controlable i comparable el resultat de la prova. Cosa que a la pràctica / entrenament no és necessaria i per tant no es fa.
Tot i que no se'n parla: isomètrics i hipopressius ( dels que parlava a la primera entrada) són opcions totalment compatibles amb els consells que es donen en aquest article.

A vegades una imatge diu molt. És el cas.