divendres, 30 de gener de 2015

SALTAR MENJADES.

Després d’escoltar la xerrada de Jordi Gimenez el programa de la qual adjunto, em sembla una bona idea, pel títol, barrejar aquests dos conceptes


 Si parlem de nutrició un dels consells més reiterat i àmpliament conegut és justament el de repartir la ingesta diària en diverses menges (5) es a dir NO saltar-se menjades, per tant el títol és clarament contradictori a primera vista. 
Però escoltat  Jordi Gimenez, si teniu oportunitat ho entendreu, és d’alló més adequat.


A més d’exposar / recordar aspectes com: la piràmide dels aliments, el paper de l’activitat física, dades significatives del fenomen de l’obesitat com es mesura, components i casuística en relació al concepte pes corporal explicacions que mai són sobreres. 
A partir d’aquí ve el gir del salt i el menjar, Jordi Gonzalez culmina la seva explicació ( coneguda i accessible a molts llocs i de diversos autors) amb l’enginyosa relació entre la capacitat de salt i el pes corporal.

El conegut IMC de fiabilitat dubtosa, la defensa de l’índex cintura /maluc i la reflexió al voltant dels components del pes corporal ( greix, massa magra, aigua ...) donen lloc a un interessant estudi  (en procés) que relaciona la capacitat de salt, mesurat amb la plataforma Bosco, amb el pes del subjecte.

El quid de la qüestió es troba, crec ?  En que si hom pesa molt però també salta molt, el seu pes no serà excessiu ( en greix) com pot indicar algun índex. Per contra si l’individu salta poc i pesa poc, estarà mancat de massa muscular i caldrà potenciar l’exercici. Un cas clar, també, és aquell en que una persona salta poc i pesa molt (en greix) . I altres correlacions interessants que posen en terme d’igualtat l’alimentació i la pràctica d’activitat física. Cosa que a vegades no passa  i afina o concreta les indicacions derivades de l’aplicació de determinada fórmula ( el popular IMC per exemple).

No em sento autoritzat, ni disposo de dades, ni tampoc estic preparat per explicar més del projecte. Ara be, estaré pendent de la seva culminació i crec que se’n parlarà.

Un moment de l'exposició d'en Jordi Gimenez.
No és habitual, però l’ocasió ho mereix, que una entrada serveixi d’agraïment  a tothom que ha fet possible la xerrada especialment al seu ponent. Per raons que van més enllà del seu interès tècnic o científic.
  1.   El fet ( en un tema concret i puntual) d’unir i relacionar aspectes teòrics amb altres d’alta aplicabilitat pràctica i que com en aquest cas tenen influència en la vida quotidiana em sembla destacable.
  2.  El rigor que s’ha pogut observar tant en els coneixements previs, com en l’exposició i en l’aplicació pràctica, ha estat un bon exemple.
  3.  La important relació que existeix entre: el que a diari és tracta a l’aula d’un institut i un projecte de recerca universitària i la vida diària, els hàbits saludables ( en aquest cas), és una gran ajuda. 

Em sembla molt important per alumnes d’aquest perfil, pròxims a encarar la recta final de la seva formació al batxillerat ( elaboració de treballs de recerca).
Moments de la pràctica: aplicació del salt amb la plataforma Bosco
Part que  ha resultat molt interessant i convincent







diumenge, 25 de gener de 2015

ENTRENAMENT I ENSENYAMENT (paral•lelismes i perjudicis).


  • HE FET MÉS D'UN INTENT PER EXPLICAR EL CONCEPTE ENTRENAMENT,  I AQUESTA N'ÉS UNA DE NOVA RELACIONANT-LO AMB UN PROCÉS QUE TOTHOM HA VISCUT.
  • PENSADA PER A ALUMNES, CREC QUE POT SER ÚTIL A MÉS GENT.

En ambdós casos es tracta de processos ( a vegades llargs), A tots dos hi ha un clar protagonisme de l’individu, tant l’un com l’altre poden tenir diferents nivells de complexitat, exigència i tant en un com en l’altre hi ha unes premisses generals a considerar ( tècniques d’estudi en un cas i principis de l’entrenament en l’altre) així com mètodes diversos a aplicar en funció de la temàtica específica ( no és el mateix aprendre llengües o química, com no és el mateix entrenar la força , la resistència o qualsevol QF, que la tècnica o una determinada habilitat motriu).

Un i altre procés són sovint discutits per la seva utilitat, conveniència i adequació a les necessitats personals. Els dos ( un més que l’altre) s’associen generalment a una època de la vida, a una edat. Hom pensa que cal ser jove per aprendre / millorar un determinat aspecte. Hi ha la creença generalitzada que aquests processos han de ser totalment guiats, dirigits, fet que condiciona de forma important la seva raó de ser.

Amb tantes connexions no és estrany que, s’utilitzi com a mostra el procés d’ensenyament ( molt familiar i conegut pels alumnes de batxillerat) a l’hora d’explicar conceptes de l’entrenament i els seus mecanismes.

L’autoentrenament i els autodidàctes: no seré jo qui defensi aquesta postura a l’aprenentatge o al entrenament. Ara be, si  he considerat un perjudici  l’afirmació anterior: “han de ser totalment guiats, dirigits” és perquè considero que hi ha un moment ( breu però transcendental) en que és imprescindible ser autodidacta o entrenar-se a un mateix. És el moment de plantejar objectius, definint el perquè de l’entrenament o de l’aprenentatge, que a partir d’aquest moment serà segurament dirigit, guiat, acompanyat ... Sense aquesta dosi d’autonomia el procés ( sigui el que sigui) està condemnat al fracàs, ja que ningú ( per bon tècnic o catedràtic que sigui) pot decidir per una altra persona.

A partir de la voluntat, explicita o implícita, però necessària. Com deia un bon amic i company de professió: “ Fixeu-vos, ja ho va dir Jesucrist: ensenyeu als que no saben. No va dir mai ensenyeu als que no volen. És impossible”. Si hi ha voluntat, es pot iniciar el procés d’entrenament ( o d’ensenyament).

Control/s: En el cas de l’ensenyament en diem avaluació: inicial, trimestral, parcial, final, autoavaluació. Com tothom sap pot tenir diversos formats i major o menor transcendència. Però sospito que no tothom es planteja l’avaluació com el que és: un sistema de control (de tot, no sols dels alumnes) i no l’objectiu final de l’ensenyament.
En el cas de l’entrenament passa exactament el mateix:  cal saber d’on partim, si el procés és llarg ens cal saber: com anem ? ( ens aproximem a l’objectiu ? ). En funció de l’especificitat del entrenament el format serà un o altre:  proves de camp ( de CF), proves mèdiques (d’esforç per exemple), a vegades la pròpia competició ( si n’hi ha) o perquè no l’estat de forma valorat subjectivament ( en processos senzills).
Més constant, més complex o més simple. Cal revisar el procés per poder reconduir-lo ( adequar-lo, si s’ha desviat de la voluntat expressada).  Per finalment poder quantificar “ + /-objectivament”  aquell objectiu definit. S’ha aconseguit o no el que es pretenia ?
Hi ha qui ( experts en ambdós camps) opina que aquests processos són successius, no acaben mai. Per tant el final d’una etapa determinada, serveix de punt de partida per a la següent. Aquesta és una bona raó per tenir, o intentar tenir, control de la/es situació/ns.
·         Les eines de control si s’han d’escollir han de ser fàcilment aplicables, comparables al llarg del temps i han de valorar el procés.
·         Els objectius que se’n deriven han de ser assolibles i coherents amb la voluntat expressada ( capacitats, habilitats, dedicació, etc.)

Començar. Be, una prèvia abans de començar. 
De caràcter teòric. A diferència de la major part de les explicacions, que pretenen tenir un elevat sentit pràctic. És imprescindible conèixer aquest procés ( principi d’adaptació biològica) per entendre com es comporta un organisme viu  (nosaltres) davant d’un estímul ( aquí d’entrenament però substituïble per ensenyament o altres que precisin d’adaptació). 


A efectes pràctics, més enllà d’explicacions científiques, el principi i la gràfica que l’explica diu: 
  • Cal esforç, dedicació, cansament per desequilibrar l’organisme.
  • Cal  descans, recuperació posterior a l’entrenament ( en aquest cas) per obtenir: no sols tornar al punt inicial, sinó millorar la possibilitat de resposta ( supercompensació).
  • Sense els dos aspectes anteriors, és a dir sense fer res, la línia del rendiment va baixant de forma irremissible ( no es queda al nivell inicial).

Encara no s’ha iniciat i ja ha aparegut repetides vegades el concepte esforç, cansament. 
Més enllà del plaent que pugui resultat una activitat, o per algú fins i tot la fatiga o el cansament.  Per altres pot resultar un fre, un obstacle. 
La fatiga, el cansament és una eina necessària que forma part del procés i que cal conèixer ( tipus, nivells, mesura ...). La seva magnitud, però, està relacionada directament amb l’objectiu ( i com ha quedat clar, crec ?, aquest és personal i intransferible).

Què fer ? ( començar).
Tancades les qüestions prèvies, “el moviment es demostra caminant”, deia algú. Cal fer alguna cosa, i aquí hi ha la gràcia, qualsevol cosa serveix, al principi.
Llegir, estar al dia del que passa al mon ( diaris, informatius...) és un bon inici per qualsevol estudiant. 
Tota activitat física per allunyada que estigui de l’objectiu final serà una bona adaptació al inici del procés, d’aquest concepte a l’entrenament en diem multilateralitat.

Per tant, i no serà una constant, però, al principi la cosa és senzilla.

Això si,  cal tenir clar que és vol fer i que es fa. Expressant-ho correctament, d’això a l’entrenament se’n diu càrrega i sempre consta de dos aspectes: volum ( que es fa, quina quantitat) i intensitat (com es fa, a quina velocitat, ritme, etc...). 
S’han de tenir presents els dos aspectes ja que amb un de sol no queda definit el que fem o volem fer.

En aquest punt cal  mencionar que a l’estudi i a l’entrenament les activitats o la càrrega , que són adequades  per a una persona poden ser inadequades per a una altra persona ( recordeu la gràfica cal desequilibri i aquest és personal).
Al entrenament en això consisteix l’aplicació dels principis de la intensitat i de la individualitat.

Continuació. És un procés ( l’entrenament i també l’estudi), per tant cal continuïtat i constància.

Principi de la continuïtat en diem en l’entrenament. Ara be, la primera fase senzilla en que tot era útil ha passat, i cal tenir presents ara dos aspectes la direcció i la progressió de les activitats.

Si és molt evident que davant d’una prova, exercici o examen de matemàtiques de res servirà exercitar-se fent dictats en castellà. Em sembla igualment evident que davant d’un repte de l’àmbit de la força de poc servirà sortir a córrer 30’ a 140 pm. Per tant, si be no és necessari un mimetisme total si cal conèixer l’àmbit proper o d’influència del nostre objectiu ( tant a l’estudi com a l’entrenament).

Serà de gran ajuda a l’entrenament conèixer a fons les QFB i les seves variants o de la tècnica i/o tàctica de determinada especialitat esportiva. I a l’estudi tenir allò tantes vegades anomenat bona base ( expressió oral i escrita i de càlcul o matemàtiques). Aquest concepte és defineix com a direcció de l’entrenament o  principi de l’intercanvi regulatiu i de la primacia i coordinació conscient.

En aquest punt del raonament ja s’han fet coses, i si s’han fet correctament, ja hi ha hagut alguns efectes ( adaptacions, segons la gràfica) per tant allò que era útil i adequat abans ara pot resultat inútil, o poc estimulant. Cal per tant anar a més, Progressar.

Si és de tothom conegut que els continguts de qualsevol assignatura a 3r d’ESO són més, i més complexos, que els de 6è de primària i que el batxillerat suposa un increment de dedicació i dificultat en relació a l’ESO. Per tant els estudiants progressen.
Amb la mateixa lògica, a cada fase de l’entrenament assolits els objectius (paper del control explicat) caldrà major exigència per seguir estimulant  la millora, o en casos de menor ambició, afiançar el nivell assolit. Cal que l’entrenament progressi. Però com ?

Augmentant  les càrregues que si s’han definit correctament ( volum i intensitat)  aniran a més augmentant-ne el volum (al principi),  la intensitat ( a la 2a meitat) o fins i tot els dos aspectes a la vegada en algun cas.

Altrament dit: principi de l’esforç gradualment creixent, irregular i variable.

Parts d’un procés: a l’educació reglada estan definits per norma: cursos, avaluacions, trimestres. En altres aprenentatges o a l’entrenament cal definir-los a conveniència ( personals o derivats dels períodes competitius, segons el cas).

Periodització i ciclització. Seria el concepte utilitzat a l’entrenament. Sobretot en processos llargs cal dividir el procés en etapes, per raons de control i organització. Són comuns  una fase o període genèric ( al inici) i una fase especifica ( a mida que s’apropa el final).
Exemple de periodes d'un entrenament competitiu.
És important avançat el procés exposar els conceptes unitat i especificitat, que si be no són senzills tenen molta importància ( sobretot si hi ha objectius de rendiment, ambiciosos o no).

Si a l’educació és recomanable no oblidar mai continguts anomenats transversals ( hàbit lector, capacitat de síntesi, atenció ...) per concreta que sigui la matèria d’estudi,  ja que sempre són útils a l’estudiant. 
A l’entrenament, sempre fins i tot quan ens trobem en ple període específic, no es pot descuidar la pràctica d’aspectes, a vegades considerats complementaris, com la flexibilitat o el treball de força del centre de masses ( abdominals), o elements menys rellevants de la tècnica d’una especialitat, ja que l’activitat sempre es realitzada globalment i per l’individu en conjunt. D’aquí la denominació: principi d’unitat.

Aquesta darrera consideració no ha de ser incompatible amb el fet que a mesura que s’apropa el final del procés s’ha de posar especial atenció al que determinarà l’assoliment del objectiu.  
Estudiar temes concrets per a un examen imminent en el cas d’un estudiant. Practicar, en el cas d’un esportista, activitats pròximes / semblants / relacionades a la prova o activitat final.

Aquesta especificitat es concreta en el cas de l’entrenament en: QF a desenvolupar o variant d’aquesta, tècnica o gestos característics, tipus de moviments, modalitats de contracció. Durada i intensitat dels estímuls, metabolisme energètic a utilitzar. Són els principals elements a considerar entre altres quan parlem d'especificitat.

El final, la continuació. Recentment vaig sentir que en un viatge: “ l’èxit no és el destí, sinó el camí”. 
Aquesta frase més enllà de la marca, el resultat o l’objectiu a l’esport, o la nota, la promoció o l’aprovat a l’estudi. Els és perfectament aplicable, perquè és impossible no treure res de positiu d’algun d’aquests processos.

Si és així, el final no serà el final sinó un punt i seguit, un moment de reflexió, de control ( necessari com s’ha explicat) per enfocar una nova etapa, un nou procés.
En aquest nou procés o nova etapa, a la seva fase inicial, tot allò que s’ha fet prèviament contribuirà al nou objectiu ( multilateralitat n’hem dit). Com podeu suposar el cicle torna a començar.

Perquè en contraposició al que s’ha comentat al principi aprendre o fer activitat física no té edat i per tant la roda no ha de deixar de girar, mai ?

divendres, 16 de gener de 2015

L'Educació Física espectacle.

“A l’esport, amb o sense acrobàcia, sempre hi ha competició, en canvi l'acrobàcia pura és sols exhibició ( espectacle ) no competició. “

Aquesta és una explicació feta a classe, que no és refereix a l’EF. A pesar d’això, li és fàcilment aplicable, quan és mostra alló que ha estat motiu de treball a classe en públic,  amb una estètica i un nivel d’execució  que ho poden convertir en un espectacle ( digne de veure).


De la mateixa manera que l’esport, a un o altre nivel, sempre està definit per la competició ( i el que comporta de positiu i de negatiu). El que defineix a l’EF ( encara que es converteixi en espectacle) és el seu component educatiu. Aquest és més enllà del valor estètic, la dificultat o l’atractiu, el veritable mèrit i profit de realizar activitats com aquestes.

 Alumnes de 3r d'ESO; Acrosport 






Alumnes de 4rt d'ESO: muntatge rítmic.






Un grup d’alumnes després de treballar a l’aula el ritme o l’acrosport, que de forma voluntària estiguin disposats a millorar els seus exercicis, repetir-los moltes vegades, practicar individualment i en grup,  per mostrar la seva feina a més de tres centenars de companys de centre.
És una possibilitat de gran valor educatiu, més enllà del resultat final ( com a vegades s’acostuma a dir de l’esport “ el resultat competitiu no ho és tot”).

Resultat que, a pesar de no ser important, en aquest cas ha estat més que bo ( com podeu comprovar).

Compromís, treball en equip, generositat, responsabilitat, constància, superació de pors (l’escènica per exemple o a les pròpies possibilitats). Són  aspectes molt necessaris, que l’EF tracta normalment, però que l’EF convertida en espectacle aporta de forma extraordinària.

Afortunadament cada Nadal és possible de fa molts anys dur a terme experiències com aquesta ( que ara ha vingut bé de comentar). Són molts els alumnes que han volgut viure aquesta experiència al llarg del temps i que més enllà d'unes dècimes a la nota, no sé si poden imaginar el que els ha pogut aportar.
Si no teniu la sort de comptar amb un marc així s’hauria de buscar o crear, val la pena !

Finalment, gràcies a tots els que any rera any han fet passar una bona estona a tants companys i al mateix temps dir-los que: els grans beneficiats han estat ells.

(*) Si no us conformeu amb les imatges a aquest enllaç de centre s’ho troben les actuacions completes.

dissabte, 10 de gener de 2015

NADALS I ESPORT (2a part)

Fa referència  a l’entrada amb aquest nom del 6 de gener de 2014 on reflexionava al voltant d’aquesta hipotètica ( gens clara i/o contradictòria) relació: 
  •  Festes poc donades a la pràctica esportiva ?
  • A aquesta época de l’any, especialment, gran presència de missatges comercials ( d’articles d’esport entre altres).
  • Dates amb proliferació d’activitats esportives puntuals. 
  • Propostes innovadores que relacionen regals, esport i pràctica regular ( no puntual).

Aquests eren alguns dels arguments que ara fa un any jo ( tot solet) possava damunt la taula.

Avui he donat per acabada una activitat, amb alumnes de 3r i 4rt d’ESO, que m’ha permès compartir la reflexió amb uns 150 joves.
El marc ha estat l’activitat d’impuls de la lectura que es fa al centre. El profesor d’una área ( EF en aquest cas) proposa un text ( la citada entrada) per ser llegit, comprès i comentat.

Aprofitant l’avinantesa ( ja que he compartia el text) n'he recollit les opinons i crec que aporten noves visions a la reflexió inicial, que val la pena compartir. 
Sense pretendre que tinguin valor estadístic ( ja que són d’un grup i d’un àmbit molt concret).

 Aquestes són les dades recollides després dela lectura:


                                                 Grups
A
B
C
D
E
F
1
He rebut o fet un regal esportiu i prou, sense més.
0
7
4
5
7
9
2
He rebut o fet regals esportius relacionats amb la pràctica.
12
9
15
17
11
13
3
Participo en activitats esportives nadalenques.
0
1
0
2
5
4
4
Faig  esport al nadal relacionat amb  la meva pràctica regular.
7
7
12
11
13
15
5
El nadal per mi, no te cap relació amb l’esport
9
12
19
10
14
9
6
Ns / nc
10
9
6
7
11
8

TOTAL ALUMNES DEL GRUP:
28
27
25
20
22
23


I aquestes algunes consideracions ( sempre en relació a la mostra).
  • En ser preguntats  (1 i 2) en relació als regals les respostes confirmen que la incidència de les campanyes és baixa, ja que els regals es vinculen molt a la pràctica . En conseqüència, en contra del que podría semblar el bombardeig comercial del nadal no és una bona eina de promoció de la pràctica esportiva. Ja que no s’observa el posible efecte de creació de nova pràctica.
  •  Encara que no és el tema. La dada dels regals relacionats amb la pràctica (2) indica que la pràctica regular no arriba al 50 %. És un fet ja conegut però que es confirma una vegada més.
  •  En relació a les activitats puntuals (3) les respostes mostren una influencia nul·la o molt baixa entre els no practicants. Per tant no poden considerar-se ni justificar-se com accions de promoció esportiva.
  • La pràctica regular (4) potser decau, però en cap cas desapareix en aquestes dates, aquesta resposta pot ser un indicador de la fidelitat a la pràctica ( existent encara que baixa).
  •  La fusió de les respostes (5 i 6) es poden considerar la confirmació de la hipotesi  que el nadal és una época poc donada a la pràctica esportiva, ja que en tots els casos aquestes respostes ( en algún cas més que en altres) superen el 50 %.
  • La resposta a la pregunta (5) s’ha registrat al final de l’activitat per tant s’hi pot identificar l’efecte del text, baixant el %. Ja que una gran majoria a l’inici de la sessió  ha opinat que la relació esport/nadals és molt baixa ( sobretot entès l’esport com a pràctica).     
    
EN DEFINITIVA, MÉS DE 150 OPINIONS PER CONFIRMAR ALGUNES HIPOTESIS. QUE A MÉS REFORCEN LA CONCLUSIÓ DE L’ESCRIT D’ARA FA UN ANY. 

ES FACI EL QUE ES FACI ( regals, campanyes, actes …), LA VOLUNTAT ÉS EL QUE COMPTA. CALEN PROPOSTES ORIGINALS PER FER VARIAR LA TENDÈNCIA CLARA QUE: EL NADAL I L’ESPORT NO VAN MOLT DE LA MA.

Aquesta era i és una proposta original.


dissabte, 3 de gener de 2015

Estudis científics demostren ....

En són moltes, però aquesta és una raó més, de pes ( i científicament demostrada), per insistir en la vinculació de l'activitat física i la salut.



http://elpais.com/elpais/2015/01/02/ciencia

Dins del propi article hi ha un segon enllaç (el ejercicio no cura la depresión) també interessant en relació al tema.