Un i altre procés són sovint discutits per la seva utilitat,
conveniència i adequació a les necessitats personals. Els dos ( un més que
l’altre) s’associen generalment a una època de la vida, a una edat. Hom pensa
que cal ser jove per aprendre / millorar un determinat aspecte. Hi ha la
creença generalitzada que aquests processos han de ser totalment guiats,
dirigits, fet que condiciona de forma important la seva raó de ser.
Amb tantes connexions no és estrany que, s’utilitzi com a
mostra el procés d’ensenyament ( molt familiar i conegut pels alumnes de
batxillerat) a l’hora d’explicar conceptes de l’entrenament i els seus
mecanismes.
L’autoentrenament i
els autodidàctes: no seré jo qui defensi aquesta postura a l’aprenentatge o
al entrenament. Ara be, si he considerat
un perjudici l’afirmació anterior: “han
de ser totalment guiats, dirigits” és perquè considero que hi ha un moment (
breu però transcendental) en que és imprescindible ser autodidacta o entrenar-se
a un mateix. És el moment de plantejar objectius, definint el perquè de
l’entrenament o de l’aprenentatge, que a partir d’aquest moment serà segurament
dirigit, guiat, acompanyat ... Sense aquesta dosi d’autonomia el procés ( sigui
el que sigui) està condemnat al fracàs, ja que ningú ( per bon tècnic o
catedràtic que sigui) pot decidir per una altra persona.
A partir de la
voluntat, explicita o implícita, però necessària. Com deia un bon amic i
company de professió: “ Fixeu-vos, ja ho va dir Jesucrist: ensenyeu als que no
saben. No va dir mai ensenyeu als que no volen. És impossible”. Si hi ha voluntat, es pot iniciar
el procés d’entrenament ( o d’ensenyament).
Control/s: En el
cas de l’ensenyament en diem avaluació: inicial, trimestral, parcial, final,
autoavaluació. Com tothom sap pot tenir diversos formats i major o menor
transcendència. Però sospito que no tothom es planteja l’avaluació com el que
és: un sistema de control (de tot, no sols dels alumnes) i no l’objectiu final de l’ensenyament.
En el cas de l’entrenament passa exactament el mateix: cal saber d’on partim, si el procés és llarg
ens cal saber: com anem ? ( ens aproximem a l’objectiu ? ). En funció de
l’especificitat del entrenament el format serà un o altre: proves de camp ( de CF), proves mèdiques
(d’esforç per exemple), a vegades la pròpia competició ( si n’hi ha) o perquè
no l’estat de forma valorat subjectivament ( en processos senzills).
Més constant, més complex o més simple. Cal revisar el
procés per poder reconduir-lo ( adequar-lo, si s’ha desviat de la voluntat
expressada). Per finalment poder
quantificar “ + /-objectivament” aquell
objectiu definit. S’ha aconseguit o no el que es pretenia ?
Hi ha qui ( experts
en ambdós camps) opina que aquests processos són successius, no acaben mai. Per
tant el final d’una etapa determinada, serveix de punt de partida per a la
següent. Aquesta és una bona raó per tenir, o intentar tenir, control de la/es
situació/ns.
·
Les eines de control si s’han d’escollir han de
ser fàcilment aplicables, comparables al llarg del temps i han de valorar el
procés.
·
Els objectius que se’n deriven han de ser
assolibles i coherents amb la voluntat expressada ( capacitats, habilitats, dedicació,
etc.)
De caràcter teòric. A diferència de la major part de les
explicacions, que pretenen tenir un elevat sentit pràctic. És imprescindible
conèixer aquest procés ( principi d’adaptació biològica) per entendre com es
comporta un organisme viu (nosaltres)
davant d’un estímul ( aquí d’entrenament però substituïble per ensenyament o
altres que precisin d’adaptació).
A efectes pràctics, més enllà d’explicacions científiques,
el principi i la gràfica que l’explica diu:
- Cal esforç, dedicació, cansament per desequilibrar l’organisme.
- Cal descans, recuperació posterior a l’entrenament ( en aquest cas) per obtenir: no sols tornar al punt inicial, sinó millorar la possibilitat de resposta ( supercompensació).
- Sense els dos aspectes anteriors, és a dir sense fer res, la línia del rendiment va baixant de forma irremissible ( no es queda al nivell inicial).
Encara no s’ha iniciat i ja ha aparegut repetides vegades el
concepte esforç, cansament.
Més enllà del plaent que pugui resultat una
activitat, o per algú fins i tot la fatiga o el cansament. Per altres pot resultar un fre, un obstacle.
La fatiga, el cansament és una eina necessària que forma part del procés i que
cal conèixer ( tipus, nivells, mesura ...). La seva magnitud, però, està
relacionada directament amb l’objectiu ( i com ha quedat clar, crec ?, aquest és
personal i intransferible).
Què fer ? (
començar).
Tancades les qüestions prèvies, “el moviment es demostra
caminant”, deia algú. Cal fer alguna cosa, i aquí hi ha la gràcia, qualsevol
cosa serveix, al principi.
Llegir, estar al dia del que passa al mon ( diaris,
informatius...) és un bon inici per qualsevol estudiant.
Tota activitat física
per allunyada que estigui de l’objectiu final serà una bona adaptació al inici
del procés, d’aquest concepte a l’entrenament en diem multilateralitat.
Per tant, i no serà una constant, però, al principi la cosa
és senzilla.
Això si, cal tenir
clar que és vol fer i que es fa. Expressant-ho correctament, d’això a
l’entrenament se’n diu càrrega i sempre consta de dos aspectes: volum ( que es
fa, quina quantitat) i intensitat (com es fa, a quina velocitat, ritme,
etc...).
S’han de tenir presents els dos aspectes ja que amb un de sol no queda
definit el que fem o volem fer.
En aquest punt cal mencionar que a l’estudi i a l’entrenament
les activitats o la càrrega , que són adequades
per a una persona poden ser inadequades per a una altra persona (
recordeu la gràfica cal desequilibri i aquest és personal).
Al entrenament en això consisteix l’aplicació dels principis
de la intensitat i de la individualitat.
Continuació. És
un procés ( l’entrenament i també l’estudi), per tant cal continuïtat i
constància.
Principi de la continuïtat en diem en l’entrenament. Ara be,
la primera fase senzilla en que tot era útil ha passat, i cal tenir presents
ara dos aspectes la direcció i la progressió de les activitats.
Si és molt evident que
davant d’una prova, exercici o examen de matemàtiques de res servirà
exercitar-se fent dictats en castellà. Em sembla igualment evident que davant
d’un repte de l’àmbit de la força de poc servirà sortir a córrer 30’ a 140 pm.
Per tant, si be no és necessari un mimetisme total si cal conèixer l’àmbit
proper o d’influència del nostre objectiu ( tant a l’estudi com a
l’entrenament).
Serà de gran ajuda a l’entrenament conèixer a fons les QFB i
les seves variants o de la tècnica i/o tàctica de determinada especialitat
esportiva. I a l’estudi tenir allò tantes vegades anomenat bona base (
expressió oral i escrita i de càlcul o matemàtiques). Aquest concepte és
defineix com a direcció de l’entrenament o
principi de l’intercanvi regulatiu i de la primacia i coordinació
conscient.
En aquest punt del
raonament ja s’han fet coses, i si s’han fet correctament, ja hi ha hagut
alguns efectes ( adaptacions, segons la gràfica) per tant allò que era útil i
adequat abans ara pot resultat inútil, o poc estimulant. Cal per tant anar a més,
Progressar.
Si és de tothom conegut
que els continguts de qualsevol assignatura a 3r d’ESO són més, i més
complexos, que els de 6è de primària i que el batxillerat suposa un increment
de dedicació i dificultat en relació a l’ESO. Per tant els estudiants
progressen.
Amb la mateixa lògica, a
cada fase de l’entrenament assolits els objectius (paper del control explicat)
caldrà major exigència per seguir estimulant
la millora, o en casos de menor ambició, afiançar el nivell assolit. Cal
que l’entrenament progressi. Però com ?
Augmentant les càrregues que si s’han definit
correctament ( volum i intensitat) aniran
a més augmentant-ne el volum (al principi),
la intensitat ( a la 2a meitat) o fins i tot els dos aspectes a la
vegada en algun cas.
Altrament dit: principi de l’esforç gradualment creixent,
irregular i variable.
Parts d’un procés:
a l’educació reglada estan definits per norma: cursos, avaluacions, trimestres.
En altres aprenentatges o a l’entrenament cal definir-los a conveniència (
personals o derivats dels períodes competitius, segons el cas).
Periodització i ciclització. Seria el concepte
utilitzat a l’entrenament. Sobretot en processos llargs cal dividir el procés
en etapes, per raons de control i organització. Són comuns una fase o període genèric ( al inici) i una
fase especifica ( a mida que s’apropa el final).
 |
| Exemple de periodes d'un entrenament competitiu. |
És important avançat el procés exposar els conceptes unitat
i especificitat, que si be no són senzills tenen molta importància ( sobretot
si hi ha objectius de rendiment, ambiciosos o no).
Si a l’educació és recomanable no oblidar mai continguts
anomenats transversals ( hàbit lector, capacitat de síntesi, atenció ...) per
concreta que sigui la matèria d’estudi, ja que sempre són útils a l’estudiant.
A
l’entrenament, sempre fins i tot quan ens trobem en ple període específic, no es
pot descuidar la pràctica d’aspectes, a vegades considerats complementaris, com
la flexibilitat o el treball de força del centre de masses ( abdominals), o
elements menys rellevants de la tècnica d’una especialitat, ja que l’activitat
sempre es realitzada globalment i per l’individu en conjunt. D’aquí la
denominació: principi d’unitat.
Aquesta darrera consideració no ha de ser incompatible amb
el fet que a mesura que s’apropa el final del procés s’ha de posar especial
atenció al que determinarà l’assoliment del objectiu.
Estudiar temes concrets per a un examen
imminent en el cas d’un estudiant. Practicar, en el cas d’un esportista,
activitats pròximes / semblants / relacionades a la prova o activitat final.
Aquesta especificitat es concreta en el cas de l’entrenament
en: QF a desenvolupar o variant d’aquesta, tècnica o gestos característics,
tipus de moviments, modalitats de contracció. Durada i intensitat dels
estímuls, metabolisme energètic a utilitzar. Són els principals elements a
considerar entre altres quan parlem d'especificitat.
El final, la
continuació. Recentment vaig sentir que en un viatge: “ l’èxit no és el
destí, sinó el camí”.
Aquesta frase més enllà de la marca, el resultat o
l’objectiu a l’esport, o la nota, la promoció o l’aprovat a l’estudi. Els és
perfectament aplicable, perquè és impossible no treure res de positiu d’algun
d’aquests processos.
Si és així, el final no serà el final sinó un punt i seguit, un moment de reflexió, de control ( necessari com s’ha explicat) per enfocar
una nova etapa, un nou procés.
En aquest nou procés o nova etapa, a la seva fase inicial,
tot allò que s’ha fet prèviament contribuirà al nou objectiu ( multilateralitat
n’hem dit). Com podeu suposar el cicle torna a començar.
Perquè en contraposició al que s’ha comentat al principi aprendre o fer activitat física no té edat i per tant la roda no ha de deixar de girar, mai ?