dissabte, 25 d’octubre de 2014

ÉS L’ESPORT FEMENÍ MASCLISTA ?

Que l’esport femení està menys valorat que el masculí és un fet, fàcil de comprovar.

Cada dos per tres hi ha alguna polèmica al voltant de l’esport femení: que si l’equipament de les jugadores de volei platja, que si un equip femení es despulla per aconseguir fons o visibilitat, que una psicòloga triomfa al masculí món del futbol, que si es nomena una dona capitana de l’equip de Copa Davis de tennis.

Si hi ha un denominador comú en aquests casos, no és altre que el masclisme amb que de fora, des de la societat (plena de prejudicis masclistes), es veu l’esport femení. Es podria definir com: masclisme extrínsec.

És molt comú en aquests i altres casos, que es presenti el component eròtic / sexual, clarament masclista a l’esport femení. També actualment aquest aspecte es dona ( en menor mesura) a l’esport masculí. En alguns casos d’ambdós sexes a vegades són els propis esportistes el que exploten aquesta vena eròtica de l’esport. Per fer publicitat o per obtenir major visualització ( si busqueu a internet determinats  esportistes us n’adonareu). En podríem dir masclisme intrínsec.    

Si considerem l’esport com a reflex de la societat a la que pertany ( que ho és molt sovint) no és d’estranyar que existeixi el masclisme extrínsec. En la mesura en que la societat avanci, maduri, evolucioni l’esport serà menys masclista.
Ara be, l’esport pot ser un element afavoridor d’aquest procés, a no ser que existeixi en el seu si el que s’ha anomenat  com masclisme intrínsec. Si existeix, aquesta influència serà escassa o nul·la. I aquest fet em preocupa especialment.

En altres textos m’he referit al tennis com a un dels pocs esports en que la distància home dona és menor. En l’aspecte econòmic, en la valoració purament esportiva, en la difusió, etc... Seria un il·lús si no admetés que en aquesta “igualtat” hi ha una certa part de masclisme, més concretament de masclisme extrínsec, pensava jo fins fa relativament poc.
Després de veure alguns, molts partits de tennis m’adono que no és únicament extrínsec el masclisme existent, sinó que, i és molt trist comprovar-ho, hi ha una gran dosi de masclisme intrínsec. Gens espectacular, poc polèmic fora dels cercles del tennis*, però molt potent com a missatge masclista de primer ordre.


Mireu sinó aquestes imatges:


Concentració, abatiment, frustració, desesperació, persistència, ànim, adversitat, superació... I molts més, són els trets comuns.

El que les diferencia és: en un cas la figura masculina les enfronta, les entoma de forma individual, personal i més enllà de l’èxit o el fracàs aquesta figura en surt reforçada.
En l’altre cas sempre ( no he fet una recerca extensa, però m’atreviria a dir que en el 99 % dels casos) apareix la figura femenina acompanyada de la masculina, que al igual que en el cas anterior tant si val si hi ha èxit o fracàs, sempre surt debilitada i menysvalorada, com si no les pugues enfrontar sola aquestes situacions
Dic “ com si no pugues” perquè pot i tant que pot. No estic parlant de tennis sinó del simbolisme de la imatge que es dona amb aquest funcionament diferenciat de tenistes homes i de tenistes dones. No pot ser més masclista.

Si  passem a parlar de tennis: soc un defensor del coaching per diverses raons:
  1. Encara que únicament legal al tennis femení, existeix també al masculí de forma soterrada ( ells també reben ajuda i suport) i això és profundament hipòcrita.
  2. Millora el rendiment i per tant l’espectacle, tant del joc (p.d) com dels aspectes complementaris que l’envolten. Li aporta un plus al propi joc: l’estratègia, l’estat mental, la motivació, etc. Són més evidents i visibles
  3. I únicament en tercer lloc, és masclista a més no poder i deixa a unes excel·lents esportistes com a inferiors i poc preparades per enfrontar els reptes que els són propis.

Dit això, lluny d’advocar per l’eliminació del coaching, crec que és urgent adoptar-lo com una característica del tennis, de tot el tennis.


 No tinc suficient informació en relació a la darrera polèmica masclista ( si ho va ser ?) amb Gala León. Però a pesar de la seva gran ressonància als mitjans ( no se si considerar-ho masclisme intrínsec o extrínsec), em sembla poc en comparació al que cada dia està passant amb el coaching al tennis actual en quant a masclisme, tot i que no te tanta repercussió.

Per acabar, crec que es pot respondre un NO ! categòric al títol, ja que no crec que sigui l’esport femení masclista, o gran part de les esportistes, sinó els seus dirigents ( homes la majoria, segur).

El que no se, i friso per saber és si aquesta norma s’ha adoptat conscientment de la mala imatge que dona ? I, quins beneficis aporta la comentada diferenciació ?

diumenge, 19 d’octubre de 2014

ELS NEGOCIS DE L'ESPORT I/O L'ESPORT COM A NEGOCI

Hi ha diverses formes d’abordar el tema de la relació creixent entre l’esport i els negocis. Era un tema pendent, anomenat a la darrera entrada, i al que s’ha fet referència indirectament en repetides ocasions.

No em sento preparat per fer un estudi econòmic de l’impacte de l’esport a l’economia. Tinc però la impressió de que aquest impacte és creixent. El que plantejo aquí és una modesta recerca en diversos àmbits de l’esport que mostra que aquest impacte és generalitzat, creixent i en molts casos, no tots, clarament negatiu.

Si Gasol ho diu, alguna cosa hi deu haver !
Per no abusar he seleccionat 6 textos ( d’entre els moltíssims que circulen per la xarxa i pels mitjans de comunicació) que mostren a les clares, l’estat de les coses. Crec ?

Abans de seguir és imprescindible deixar clar que:
  1.  En cap cas el to crític fa referència a la necessària professionalització de l’esport i la retribució justa als professionals. En absolut es planteja tornar al voluntarisme i la gratuïtat universal de l’esport ( sobretot la pràctica).
  2. S’ha dit en moltes ocasions que l’esport és, ha estat i serà una eina política, o que és reflex de la societat. Tristament en algun text queda absolutament clar que a l’esport d’aquí també han arribat els grans mals econòmics de la societat, en forma de “negoci”.
  3.  Per desgràcia, i d’aquí la connotació negativa, actualment no és sols una eina política ( a vegades és positiu el paper de la política a l’esport), sinó actualment econòmica. I el que és pitjor, molt freqüentment traint els seus principis. El negoci per damunt de tot: de la qualitat, de la seguretat, de l’equitat, de la seva universalitat i d’aspectes educatius i/o saludables.   
Visió de diversos aspectes de l'esport ( atenció a l'apartat negoci). Alguna cosa pasa !

  •         El futbol, els futbolistes i les institucions d’aquest esport. És el futbol un negoci ètic ?
      El negoci del futbol ( l'esport rei) en això també.                   
·        

  •      No només el futbol,  l’esport en conjunt (o millor dit alguns esports) , s’ha convertit en una màquina de fer diners. S’ha perdut alguna cosa pel camí ?


  •          A nivell nacional la cosa no està millor. El negoci, en aquest cas, te un toc peculiar ( molt nostre).


  •           En contra del que pot semblar el “negoci” no és sols un tema de les elits. S’està estenent a molts àmbits de l’esport. Us ha arribat ?
El preu dels dorsals.
El preu de correr. ( és barat, com es creu ? )
                                                            

  •      El running és un exemple paradigmàtic del que està passant darrerament en quant a la pràctica esportiva i l’economia. I és una excel·lent mostra del que s’ha anomenat anteriorment com la industria i el negoci de l’esport.

Després de llegir, hi ha infinitat de consideracions a fer. Aqui en deixo algunes:                            

Hi ha diners a guanyar a les apostes: més enllà de l’ètica, fem apostes!  
Hi ha especulació als comitès organitzadors de grans esdeveniments: segueixen organitzant-los de la mateixa manera, com renunciar-hi !  
Els mitjans de comunicació formen part imprescindible del negoci: el fan possible, li donen visibilitat i segurament formen part del “negoci”. 
Que les federacions han sigut i són a l’esport les caixes d’estalvis de la vida real és una obvietat: ja sabem com està la cosa ! Un bon negoci per alguns... 
Que són molt joves (nens) per a especialitzar-se  en un sol esport ? Si però paguen ! Que no hi ha controls mèdics ?  Si hi ha però quota de participació i a vegades per damunt del que ofereixen. Tant s’hi val, quants més n’hi hagi més negoci.













COM EN MOLTS ASPECTES DE LA VIDA, NO HI HA RES DOLENT PER DEFINICIÓ. COM HA DE SER DOLENT QUE L’ESPORT SIGUI UNA ACTIVITAT POTENT, TAMBÉ ECONOMICAMENT. 

EL PROBLEMA VE DELS EXCESOS. FALTA D’ÈTICA, DE PRINCIPIS I CERCA DE BENEFICI ECONÒMIC A QUALSEVOL PREU I ABANS QUE CAP ALTRA COSA ( I L’ESPORT EN TE UNES QUANTES DE POSITIVES).

Al FINAL EL RISC POTSER SIGUI: MATAR LA GALLINA DELS OUS D’OR. I NO EN EL SENTIT DE QUE NO SIGUI NEGOCI, QUE SERIA UN PROBLEMA NENOR. 

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Bojos per correr al 30'

Són molts els reportatges del 30 'de TV3  recomanables. Aquest per la temàtica ho és a aquest blog:

Bojos per correr..

Interesant, atractiu i ple de reflexions ( això és el més transcendent per a mi). De fet ja fa un any hi ha una entrada: CURSES DE FONS que ja apuntava algun dels aspectes del bojos per correr, que combinat  amb una altra vella entrada: PER QUÈ FER ESPORT ? Rebla el clau.
Això fa del  bojos per correr tota una inspiració, la plasmació de moltes de les idees exposades amb un format envejable. A més d'altres idees que no convé oblidar ( i que caldrà tractar).

  • Control i el seguiment mèdic a l'esport.
  • El negoci de l'esport.
Tant si sou dels bojos per correr, com si no ho sou , aquest 30' no us deixarà indiferents.