diumenge, 28 de setembre de 2014

MORT O CADENA PERPÈTUA, PER A L’EF ?

Si llegiu això en què penseu ?

·         “Un model d’educació integral que afavoreixi un estil de vida saludable i els valors humans i socials en un marc de convivència i cohesió, i que té com a premissa l’oferta d’una iniciació a la pràctica fisicoesportiva a tots els infants i adolescents entre 3 i 18 anys.”
·         “Una oferta d’activitat fisicoesportiva universal i de qualitat per a la iniciació i la pràctica fisicoesportiva regular dels infants, adolescents i joves de Catalunya,”
·         “Un model d’educació integral que afavoreix un estil de vida saludable i els valors humans i socials en un marc de convivència i cohesió, estructurat d’acord amb una proposta d’activitats fisicoesportives coherent i adaptada a aquests valors i a les necessitats educatives dels infants i adolescents, desenvolupat per tècnics especialistes”

Jo, si no disposes de més informació ( sense saber d’on han sortit aquests fragments )  i qualsevol mímimament avispat diria: deu referir-se a l’Educació Física.

DONCS NO !!!  

S’ha extret d’una norma recentment aprovada:  RESOLUCIÓ PRE/2073/2014, de 8 de setembre, per la qual s'aprova el Pla estratègic d'esport escolar de Catalunya, 2013-2020.

Pot ser el títol és massa radical, però si ho afegim a la regressió que pateix de fa uns anys  l’EF o , pels qui veuen el got mig ple, l’escassa evolució que ha experimentat a pesar de les moltes problemàtiques que li són afins ( i de les declaracions d’alguna ministra). Aquesta resolució es pot interpretar com una sentència.

A cadena perpetua, es a dir a romandre en l’estat actual ( clarament millorable si s’atén a algunes recomanacions ), infinitat d’atribucions i influències en relació a l’educació en el seu conjunt, sobre la salut, en relació a la integració/socialització, sense oblidar les que li són específiques de formació i desenvolupament motriu.

O a mort si s’interpreta que hi ha una identificació tan gran ( que es pot arribar a confondre, com s’ha vist) que pot ser substituïda en alguna de les parts substancials, si be és cert, que no son el tot.

Queda absolutament clar al text de la resolució, quan diu:  “quedant fora d’aquest àmbit l’educació física en horari lectiu i l’esport federat.” 
És interpretable però també opinable:
  1.  Quina gran oportunitat perduda al no vincular l’EF reforçant-la, dotant-la de més mitjans,  sobretot temporals, que son els que més necessita avui per avui. Ja que d’infraestructures, atribucions, materials i humans (professors) afortunadament a dia d’avui estem ben dotats.
  2.  Quina complicació més gran ( cal rellegir els tres punts inicials per entendre’n la dimensió ) aconseguir sense les eines de que disposa l’EF ( sobretot  humanes i els institucionals / formals ) aquests encomiables objectius. Deixant-la a part com és diu textualment. S’haurà  de crear una nova xarxa, un nou cos professional ? No. Infraestructures: les escolars, lògic. Els subjectes: els alumnes, quins sinó ?  En el moment de gestionar-ho: els centres i el professorat ( això si sobretot amb voluntarisme ).  Si tant necessiten l’educació ( física en part) perquè no potenciar-la ?
  3.  Com a opinió. El pla estratègic és necessari ? SI. Els programes que inclou són útils ?  SI, però des del meu punt de vista complementaris al molt ( i podria ser més) que aporta l’EF.  El PCEE ha estat, a vegades més i altres menys, un complement molt potent, el complement ideal, per a l’EF. És una llàstima que aquest pla resti o freni  l’evolució necessària de l’EF.

Alguna, molta o poca ? Deu de ser la implicació de l’educació i de l’EF quan entre els membres de la comissió de seguiment (de més 30 membres) que estableix la resolució hi ha:  
  •  Un representant de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya.
  •   Un representant de cadascun dels departaments de la Generalitat competents en matèria d’ensenyament, d’infància i adolescència, de joventut i de salut.
  •   Un representant dels comissionats a proposta de Departament d’Ensenyament.

Per alguns, que hi siguin li dona importància a l’educació, per altres serà una mesura de l’escassa importància del sector (3, de més de 31).

Finalment diu la resolució: “El Pla proposa diverses línies estratègiques i plans d’actuació per a cadascun d’aquests àmbits, amb un total de 15 línies estratègiques i 83 plans d’actuació.” Al seu redactat, que com és lògic us recomano consultar. s’hi exposen les 15 línies estratègiques.

De les quals: la 1a, la 2a i la 7a,  quedarien complertes potenciant l’EF. 
La 3a mostra indirectament quant d'important és el sector educatiu ( i l’EF especialment). 
La 4a línia sembla desplaçar l’EF a un segon pla,  en lloc de situar-la  al centre i ser-ne un complement necessari. 
La 5a línia te pur caràcter organitzatiu dels diversos àmbits de l’administració que s’haurien de donar per superats. 
A la 6a: com es pot suposar, a l’esport escolar i el federat hi trobo a faltar les sinèrgies amb l’EF (ni tant sols aquí hi apareix).  
La 8a i 9a línies es refereixen a la dotació econòmica del pla ( per cert molt inferior a l’alternativa plantejada, L’EF és més cara). Pot ser aquesta és la gran raó,  la clau del perquè s’ha redactat d’aquesta forma el pla. 
Les línies 10a i 11a són vàlides i de lògica sigui quina sigui l’opció organitzativa, optimitzar recursos sempre és raonable. 
La nº 12 adquireix especial importància en deixar de banda l’EF ( de totes maneres hi ha una regulació de les professions de l’esport ). 
Molt relacionades amb aquesta darrera les 13a i 14a   referents al voluntariat i als agents que duen a terme accions  en que sols de forma colateral apareix l’EF.  
I finalment la 15a línia relativa a la difusió, desitjable en qualsevol  acció o actuació.


ESPERO, COM VA DIR RECENTMENT UNA COMISIONADA DEL PCEE QUE:  EL PLA SIGUI TANT ADAPTABLE.  I  PER TANT ENS PERMETI ALS QUE L’APLIQUEM NO MATAR L’EF. JA QUE LA NORMA NO HO HA FET, HO HAUREM DE FER NOSALTRES.

dimarts, 23 de setembre de 2014

JOC NET vs CULTURA DEL FAIR PLAY.

En una de les incomptables tertúlies sociopolítiques i en relació a un tema d’actualitat, s’ha fet referència al terme fair play, més concretament a la diferent interpretació que se’n fa depenent de la cultura  a que ens referim.
De fet es comparava la nostra visió amb l’anglosaxona. La de la terra de Thomas Arnold ( mestre del Baró Coubertain) i cuna de molts esports. Una dura comparació.


 L’afirmació concreta era: “El concepte fair play a l’anglesa va molt més enllà de la simple acceptació i el compliment d’unes normes, valors que sens dubte aporta la pràctica esportiva. El terme en aquell àmbit es pot considerar a més una veritable moral, una forma d’entendre l’esport”

D’aquí la referència de la tertúlia. Ja que, com és sabut, molts valors de l’esport transcendeixen a la societat, de la mateixa manera que una determinada cultura es reflexa en el seu esport.
En aquest estat de coses he buscat confirmació, una senzilla cerca ( a la wikipèdia del mot fair play) permet comprendre com d’ampli és el terme. Altres cerques ( worlreference, per exemple) enfoquen el terme més en el sentit  de  compliment d’unes normes. Així doncs, i en teoria, existeix aquesta diferent orientació i vivència del fair play.

Toca ara dur el raonament al terreny de la pràctica contraposant aspectes concrets de l’esport a diverses cultures:
  •  Entre nosaltres és fan esforços, campanyes per convertir el joc net en norma. Sobretot entre els joves esportistes en edat de formació. Oblidant que el joc net és molt més que una norma: és una manera de fer. Oblidant quant laxa és la mentalitat en relació al compliment de les normes entre nosaltres. I oblidant l’efecte crida en relació al tema que te l’esport d’elit sense actuar-hi  ( i no únicament amb normes sinó amb actituds) de forma convençuda.

Això és el joc net per a nosaltres: mediterranis i meridionals. Un aspecte exigible.


  • El tracte als arbitres a la lliga anglesa i el seu estil peculiar. El tercer temps dels partits de rugbi, la salutació dels tenistes després d’un dur enfrontament, la vinculació de l’esport i l’educació d’ençà de l’època de T. Arnold. Ser l’origen indirecte de frases celebres i significatives com: “allò important no es guanyar, sinó participar” d’E. Talbot que s’ha atribuït sovint a P. de Coubertain.

Així és com viuen el fair play els anglosaxons, ignoro si allà hi ha normes o campanyes, però crec que amb aquesta visió no els calen, ja ho duen al seu ADN esportiu. Ha estat i és un sentiment.
3.      

  • Hi ha exemples d’altres cultures: les salutacions i/o mostres de respecte dels oponents en les activitats de lluita d’origen oriental a l’adversari, el jutge, els mestre ... Em són especialment significatives en un enfrontament cos a cos.

Em sembla un exemple molt útil per al cas, i penso que s’ha d’interpretar com una clara influència cultural sobre l’esport.
  •  El futbol, l’esport rei entre nosaltres, és una bona mostra de l’estat de les coses: campanyes, pancartes, enganxines, preocupació pel futbol base. Fins i tot sota el concepte joc net s’hi inclouen aspectes més relacionats amb l’educació ( racisme i violència als estadis, paper dels pares als partits, etc.) que en l’estricte bon funcionament del joc i l’esport en general.

Lluny de que la societat impregni de valors l’esport es pretén fer el camí a la inversa, per mitjà de l’esport pretenem canviar la societat ( o no tenir mala consciència). I això és molt difícil, si a més és vol fer per norma i no amb  convicció d’un canvi de mentalitat.


UNA BONA CONCLUSIÓ  POT SER QUE EL JOC NET, EL FAIR PLAY NO ES PODEN IMPOSAR S’HAN DE VIURE. HAN DE FORMAR PART DE CADASCÚ. I això costarà amb els models actuals.

diumenge, 14 de setembre de 2014

L'EF MATÈRIA INSTRUMENTAL ? PER QUÈ NO ?

No m’he entretingut a buscar-ho, però és de lògica, instrumentals són aquelles matèries que hom considera  eines necessàries/imprescindibles per a la vida diària: les llengües ( 2 o 3, segons com o d’on es miri) i les matemàtiques ( que tot ho impregnen, sovint apareixen i sempre ajuden). Quí ho pot discutir ? És una evidència.



 No és tracta d’excloure o de substituir, ans tot el contrari.
Que no és important l’autoconeixement i l’autoacceptació ?, que no és  necessari / imprescindible tenir hàbits saludables i ser capaç de comprendre i respectar normes i companys ( en alguns casos enfrontats) amb tolerància ?  Als  temps que vivim no és un instrument disposar de recursos propis  i personals per omplir el temps d’oci de forma coherent ?  No és una eina formativa bàsica la cooperació i el treball amb equip ?
Si teniu curiositat i llegiu el objectius de l’EF tant de l’ESO com sobretot al batxillerat, més enllà de per quin mitjà ,de quins continguts s’utilitzen per aconseguir-ho. Això és el que us hi trobareu.

Instrument variat útil i molt potent com l'EF.

L’EF està plena d’instruments a utilitzar a curt, mig o llarg termini a la vida diària. Com a persona individual i/o vivint en societat o com a membre d’un grup o un equip. Per tant l’EF podria esdevenir la tercera (llengües i matemàtiques) matèria instrumental.
No soc un il·lus, això no passarà. Venint d’on venim: de ser una Maria amb tot el que això comporta entre alumnat, famílies i a vegades claustre.
·         L’alumnat participatiu i entusiasta (algunes vegades, en fer-se grans menys) amb la pràctica , però poc donat a la reflexió de la finalitat última d’aquesta pràctica i els seus intríngulis ( especialment al batxillerat).
·         Les famílies poc o gens preocupades (generalment) pel desenvolupament de la matèria ( continguts i objectius) i en canvi molt pendents de la seva valoració final sense la concepció exposada d’instrumental i sols centrada en la part pràctica orientada a l’esport o l’oci ( prescindible en opinió d’alguns).
·         I els claustres o sectors dels claustres que des d’un incomprensible desconeixement s’abonen tesi que l’EF és sobretot ( o únicament) lúdica o fins i tot intranscendent, rememorant els seus temps d’alumnes i de l’EF Maria ( la dels 100 metres i el plington).
Alguns pensaran que: amb aquest panorama ja estem be com estem, que poc o molt hem avançat. Pobre balanç si nosaltres mateixos no creiem en el que fem i no ho fem valer en cada fase del procés educatiu:
1.       Quan definim i expliquem clarament la matèria ( la part prescrita per llei i la part personal)
2.       Quan hem de dur a terme estrictament el que s’ha previst, amb serietat i  oferint sempre la corresponent explicació de la finalitat última de la pràctica o l’activitat.
3.       I quan conseqüentment i al final fem una rigorosa valoració del resultat a obtenir per l’alumnat. I lligat als resultats fem una reflexió del procés dut a terme.
Únicament així algun dia l’EF serà ( o no serà ?) però tindrà la consideració d’una matèria instrumental.
Les eines / instruments a vegades no són el que semblen, L'EF n'és un cas.
En relació a aquest tema de la consideració de l’EF. He estat bel·ligerant amb la irrupció fa uns anys de les competències bàsiques. Com no hi ha cap competència especifica per a l’EF i el seu àmbit d’influència ? No ens tenen en compte, som els grans oblidats, etc !!! M’ha costat però finalment ho he entès: a l’EF no li cal una competència (especifica, concreta, pròpia per dir-ho així ) totes, les 8 en major o menor mesura s’hi relacionen. Per tant l’EF ( una bona EF i no la que alguns interpreten) te 8 competències. Hi ha millor instrument per a tractar-les ?
Immers en aquest moment en la preparació del nou curs ( pròxim a començar) feta l’avaluació definitiva (setembre) hi ha hagut moments per a la reflexió i aquest ha sigut el resultat. Ho ha provocat alguna reclamació ( en el sentit exposat), i molta explicació a posteriori  (desgraciadament) d’alguns dels arguments exposats de la concepció que tinc de l’EF. Aquest és el fet que m’ha motivat a compartir-ho.
En el temps que fa que funciona el blog el tema tractat ara te relació amb altres entrades, són: 

L’EF actual,                   Teoria, exàmens i EF.                            L’EF a debat.