dissabte, 21 de juny de 2014

SUSPENDRE.

suspens -a 

[1839; del ll. suspensus, -a, -um, íd; en el sentit de 'recurs narratiu que manté l'interès', calc de l'angl.suspense, i aquest, del fr. (en) suspens 'en suspens']
1 adj En estat d'expectació, d'indecisió, perplex.

 2 CIN/LIT 1 m Recurs de retardar la resolució d'una situació crítica mitjançant la inclusió d'accions secundàries en l'acció principal, per tal de mantenir i augmentar l'interès i les emocions de l'espectador o el lector. 


m ENSENY Nota que certifica d'haver estat suspès en un examen, un curs, etc., i que generalment comporta l'exigència de repetir-lo.


Aquesta és una época de l’any en que aquesta paraula en totes les seves accepcions ( totes, a més de la nº 3 pròpia de l’ensenyament, s’hi relacionen ) adquireix molt de protagonisme.
Suspendre a vegades és difícil d’assumir, també és una decisió difícil de prendre. Quan un suspèn (alumne) a vegades no accepta que ha comès errors greus. Quan un suspèn ( professor) ha d’acceptar crítiques i ha de poder, mirant enrere, reconèixer que ha donat senyals i avisos previs a la situació final ( si no és el cas s’interpretarà com una traïció).

Acceptar un suspens o una qualificació per sota de les expectatives mai és fàcil ( i a cop calent menys) ja que hi ha una part (involuntària, però que hi és) que pot interpretar-se com un menyspreu. Estic convençut que hi ha dos requisits imprescindibles: 1. Cal una explicació el més clara possible i 2. Calen criteris, escrits, clars i invariables, des del primer moment del procés ( l’alumne que suspèn o l’insatisfet, no els te en compte, però el professor els hi ha de poder recordar).   


Són freqüents i incòmodes els plors del suspès (encara que comprensibles), no són en canvi acceptables ( ni comprensibles) i es donen a vegades, en EF més que en altres casos, crec ? El menyspreu, el qüestionament (sempre a posteriori i vinculat al resultat) de la raó de ser de la matèria, en conjunt o d’alguna part especialment inconvenient per al gust o interessos personals.
En determinats nivells, postobligàtoria, es dona freqüentment el comentari: “la teva nota em fa baixar la mitjana”. A aquesta socorreguda frase acostumo a respondre: “no es meva, és la teva nota” i “l’interès per la mitjana cal que sigui anual no puntual”. Més enllà de frases, aquest fet denota desconeixement del procés complet.
Cal no oblidar, que el cas d’un suspens sempre implica una nova oportunitat ( mantenir l’interès, retardar la ressolució, expectació, repetir-lo), deia la definició inicial. Aquesta nova oportunitat difícilment aconseguirà l’èxit sense explicació i sense comprensió dels criteris. Sobre la base de la indecisió o la perplexitat, també presents a la definició, no serviran noves oportunitats.

Crec imprescindible aprofundir una mica més en relació als criteris. Avaluació individual no implica criteris diferents. Recuperació no és sinònim d’oferta, saldo o low cost, recuperar és una nova oportunitat d’aconseguir el mateix. 


En aquest sentit hi ha una part de l’avaluació basada en la justícia ( mateixa eina de mesura, mateixos aspectes a tenir en compte ) que no vol dir (en EF, per exemple) objectivitat absoluta, ni exclusió de valoracions personalitzades. L’existència d’uns criteris garanteix que tots els alumnes són valorats amb les mateixes eines, tant se val si parlem de convocatòria ordinària o extraordinària.
Finalment, i després d’anys a la professió, crec que hi ha un tret distintiu entre els alumnes suspesos i els insatisfets amb la nota atorgada:
·         En altres temps era comú la manca d’explicació o la manca de claredat en relació als criteris. Actualment, ja no és el cas ( generalment).
·         Abans i ara, el que tenen en comú aquests alumnes és un total desconeixement dels criteris d’avaluació de la matèria ( ho percebeixo, quan faig l’explicació de la nota ). Aquest fet no implica crec ? Que qui te èxit els conegui a fons i actui en conseqüència. El que passa és que qui te èxit te uns principis / hàbits / conductes més aproximades als criteris.

Com que la publicació, impressió i inclusió dels criteris a plataformes, documents, pàgines web, etc.  no és suficient per a tot l’alumnat. Caldrà ( no és molt modern) fer-los copiar repetides vegades al llarg de l curs ?


dijous, 12 de juny de 2014

MERCENARIS DE L’ESPORT.

Un mercenari és un soldat que lluita a la guerra* per un salari, a diferència de l'exèrcit regular, que manté una vinculació amb el país pel qual lluita. Hom sol considerar mercenaris (…) a qui es retribueix per a dur a terme una determinada tasca per un temps limitat.

*referència ( per suposat) no textual, en el fet d’associar esport i guerra.

L’esport, per al COI, és un dret humà , i un dels principis fonamentals de l'Olimpisme és que «tota persona ha de tenir la possibilitat de practicar esport sense discriminació de cap tipus i dins de l'esperit olímpic, que exigeix ​​comprensió mútua, solidaritat i esperit d'amistat i de fair play ».

A hores vista que se’ns tiri al damunt (literalment) el mundial del Brasil, i donant per suposat que rivalitza amb els JJOO pel primer lloc mundial en repercussió, importància, seguiment, etc. He escollit la referència a l’esperit olímpic donant per fet ( ???? ) que la FIFA, la UEFA i la FEF entre altres, comparteixen els seus preceptes, alguns d’ells exposats anteriorment.

Suposo, que a aquestes alçades es veu clar per on va la cosa: Indignació i vergonya són les primeres paraules que em van venir al cap en sentir la xifra de 720.000 € i altres barbaritats, en el suposit de no assolir l’èxit complet. D’aquí el qualificatiu de  MERCENARIS, no hi ha millor definició.


Sembla mentida que una colla de milionaris, que ho són bàsicament gràcies al seguiment popular. No siguin sensibles i no retornin a qui els ho ha donat tot, una part del que generen. No tinguin entre els seus valors la solidaritat que pregona l’esperit olimpic i es guiïn per avarícia. Quin esperit d’amistat és rebre 720.000 € mentre molts dels seus conciutadans està patint com mai, personalment i social (retallades i mancances del sistema públic per manca de fons) ? . Ja només faltarà que en contra del més elemental  fair play, addueixin a arbitratges o a altres factors la possibilitat de no assolir l’èxit ( tant ben pagat).

Quasi ho dessitjo, la veritat !!!
Algú s’estaviarà uns diners que pot ser faran millor servei (será difícil, ja que com a bons mercenaris s’han assegurat el tret, ni tant sols quedant-se al famós “cruce de cuartos” ens lliurarem de que rebin una millonada). Que per a “colmo” és veu que, legament, no cal que tributi al 100 % ( al país que representen) en favor de qui els animen i els han instal·lat a l’olimp. 
Si el que acabo de descriure no és discriminació que vinguí Deu i ho vegi. 

Per contrastar, no se si es sabut que una participant als passats jocs d’hivern ( esdeveniment equivalent ) va anar a Sochi amb el seu cotxe i pagant les despeses.


I els anuncis, els heu vist !!!  Demanen que volen el cor dels aficionats (ja ens han xuclat la sang, ara el cor). Com que no hi podrem anar (si saben que no hi ha un duro !) hem de ser-hi de cor. Que pot ser hem de tenir mala consciència si perden per manca de suport  a la grada ?
O en un altra publicitat es fiquen a la pell dels “pobres” ciutadans ( a la publicitat són agraïts i en valoren la dedicació), diuen  finalment, que tots som la selecció. I la seva contribució a la causa comuna  on queda si som tots ? 

Ai, la publicitat !
He escoltat alguna disculpa entre els afins ( a no se quina causa), en el sentit que els diners no surten de les arques publiques. Només faltaría !!!!

Seria no discriminatori, solidari, d’esperit d’amistat, de fair play i una mostra de compresió  que la selecció és desplaces a Brasil a despeses pagades, amb els mitjans necessaris per a competir en les millors condicions, però a canvi de res més ( quan un ho te tot, la seva veritable mesura:és la humana, la social i no l’econòmica). Pel seu prestigi i la seva consciencia ciutadana ( que no tenen, ni la conèixen). 
Únicament en aquest suposit, del tot improbable, tindrien sentit els anuncis de que he parlat. Ja que el que ells han generat amb els seus èxits anteriors ens repercutiría a tots, a les arques públiques ( i els ho podriem agrair).

Com que això no passarà, ja que fins i tot han regatejat les famoses primes, sols hi ha un qualificatiu:  MERCENARIS.

Seria injust no fer referencia a quí permet aquesta vergonya. Institucions com el CSD ( que minimitza algunes especialitats i esportistes a vegades fins al ridícul) o federacions en aquest cas la FEF i en darrera instància el govern de la nació. Més interessats en la publicitat i l’entreteniment del personal, que en regir l’esport pels veritables camins de l’esperit olímpic, per exemple.

Finalment, com qualificar les companyies que aprofiten o promouen aquest tipus de missatges ( en l’actual situació, especialment) ? Actúen de còmplices necessaris finançant el desproposit.



Aquests no són MERCENARIS són IRRESPONSABLES.