Que l’esport femení està menys valorat que el masculí és un
fet, fàcil de comprovar.
Cada dos per tres hi ha alguna polèmica al voltant de l’esport
femení: que si l’equipament de les jugadores de volei platja, que si un equip femení
es despulla per aconseguir fons o visibilitat, que una psicòloga triomfa al masculí
món del futbol, que si es nomena una dona capitana de l’equip de Copa Davis de
tennis.
Si hi ha un denominador comú en aquests casos, no és altre
que el masclisme amb que de fora, des de la societat (plena de prejudicis
masclistes), es veu l’esport femení. Es podria definir com: masclisme extrínsec.
És molt comú en aquests i altres casos, que es presenti el
component eròtic / sexual, clarament masclista a l’esport femení. També
actualment aquest aspecte es dona ( en menor mesura) a l’esport masculí. En
alguns casos d’ambdós sexes a vegades són els propis esportistes el que
exploten aquesta vena eròtica de l’esport. Per fer publicitat o per obtenir major
visualització ( si busqueu a internet determinats esportistes us n’adonareu). En podríem
dir masclisme intrínsec.
Si considerem l’esport com a reflex de la societat a la que
pertany ( que ho és molt sovint) no és d’estranyar que existeixi el masclisme extrínsec.
En la mesura en que la societat avanci, maduri, evolucioni l’esport serà menys
masclista.
Ara be, l’esport pot ser un element afavoridor d’aquest
procés, a no ser que existeixi en el seu si el que s’ha anomenat com masclisme intrínsec. Si existeix, aquesta
influència serà escassa o nul·la. I aquest fet em preocupa especialment.
En altres textos m’he referit al tennis com a un dels pocs
esports en que la distància home dona és menor. En l’aspecte econòmic, en la
valoració purament esportiva, en la difusió, etc... Seria un il·lús si no admetés
que en aquesta “igualtat” hi ha una certa part de masclisme, més concretament
de masclisme extrínsec, pensava jo fins fa relativament poc.
Després de veure alguns, molts partits de tennis m’adono que
no és únicament extrínsec el masclisme existent, sinó que, i és molt trist
comprovar-ho, hi ha una gran dosi de masclisme intrínsec. Gens espectacular,
poc polèmic fora dels cercles del tennis*, però molt potent com a missatge
masclista de primer ordre.
Mireu sinó aquestes imatges:
Concentració, abatiment, frustració, desesperació,
persistència, ànim, adversitat, superació... I molts més, són els trets comuns.
El que les diferencia és: en un cas la figura masculina les
enfronta, les entoma de forma individual, personal i més enllà de l’èxit o el fracàs
aquesta figura en surt reforçada.
En l’altre cas sempre ( no he fet una recerca extensa, però
m’atreviria a dir que en el 99 % dels casos) apareix la figura femenina
acompanyada de la masculina, que al igual que en el cas anterior tant si val si
hi ha èxit o fracàs, sempre surt debilitada i menysvalorada, com si no les pugues
enfrontar sola aquestes situacions
Dic “ com si no pugues” perquè pot i tant que pot. No estic
parlant de tennis sinó del simbolisme de la imatge que es dona amb aquest
funcionament diferenciat de tenistes homes i de tenistes dones. No pot ser més
masclista.
Si passem a parlar de
tennis: soc un defensor del coaching per diverses raons:
- Encara que únicament legal al tennis femení,
existeix també al masculí de forma soterrada ( ells també reben ajuda i suport)
i això és profundament hipòcrita.
- Millora el rendiment i per tant l’espectacle,
tant del joc (p.d) com dels aspectes complementaris que l’envolten. Li aporta
un plus al propi joc: l’estratègia, l’estat mental, la motivació, etc. Són més
evidents i visibles
- I únicament en tercer lloc, és masclista a més
no poder i deixa a unes excel·lents esportistes com a inferiors i poc
preparades per enfrontar els reptes que els són propis.
Dit això, lluny d’advocar per l’eliminació
del coaching, crec que és urgent adoptar-lo com una característica del tennis, de
tot el tennis.
No tinc suficient informació en
relació a la darrera polèmica masclista ( si ho va ser ?) amb Gala León. Però a
pesar de la seva gran ressonància als mitjans ( no se si considerar-ho
masclisme intrínsec o extrínsec), em sembla poc en comparació al que cada dia
està passant amb el coaching al tennis actual en quant a masclisme, tot i que
no te tanta repercussió.
Per acabar, crec que es pot
respondre un NO ! categòric al títol, ja que no crec que sigui l’esport femení masclista,
o gran part de les esportistes, sinó els seus dirigents ( homes la majoria,
segur).
El que no se, i friso per saber
és si aquesta norma s’ha adoptat conscientment de la mala imatge que dona ? I,
quins beneficis aporta la comentada diferenciació ?
Etiquetes de comentaris: esport, masclisme
