dissabte, 13 de desembre de 2014

Lliçó d'entrenament.I d'alt rendiment.

El més destacat és que pot aplicar-se a molts aspectes de la vida i sobretot de les activitats físiques. ( el descans, la motivació, la preparació genèrica, l'exigència / autoexigència ...)

Alfred Vergnoux
Poques vegades les experiències i el funcionament de l'esport d'alta competició són tant extrapolables a altres àmbits.
A vegades l'actualitat és tossuda. L'entrenador de Mireia Belmonte ( a l'estiu i ara altra vegada amb els records del mon) en aquest cas, ens posa en safata explicacions i experiències útils per comprendre l'entrenament i per aplicar a la pràctica esportiva en general.

A més a més, des de la seva experiència i vsió privilegiada exposa clarament les causes de la "mala sort" ancestral de molts esportistes d'aquest país en els moments àlgids de la competició.

Entrevista a A. Vergnoux ( estiu de 2014)

Es pot dir més alt, però no més clar. Molt substanciosa en molts aspectes. Gràcies Alfred per la lliço.



dijous, 4 de desembre de 2014

El costat fosc de la FORÇA.

Costat fosc per desconegut, no per altra raó.

Quan un es dedica a la docència te éxits i fracassos. El que comparteixo són lógicament  èxits. Una fotografia que dona peu a molts comentaris i un video, especialment, tots dos relacionats amb el tema força.
Més enllà de la broma, la imatge permet algunes explicacions útils.
Que alumnes de 4rt d'ESO (adolescents) valorin positivament, participin, escoltin, i estiguin atents tota l'estona a una sessió d'EF a l'aula és poc habitual. I més tractant un tema, no per entretenir-los, ni especialment distret, sinó tot el contrari, relacionat amb la feina feta i amb contingut dens. Em fa pensar que l'eina val la pena.

El tema: la força. El marc: sessions de millora de la condició física acabades i feta l'avaluació pràctica. Objectiu: comprendre la importància i el funcionament de la QF força. 
Resultat: èxit total.

Gràcies a quí ? De nou al què, quí com ? (QQC) i no és la primera vegada. Serveixi aquesta entrada d'agraiment.
Vull aprofitar per constatar que pot existir una TV pedagògica, formadora, atractiva ( fins tot per als adolescents, públic difícil) allunyada de la caixa tonta o la teleescombreria.

QQC, Força o resistència.

Hipotrofia, isomètric, concèntric, exèntric, palanques, sartori, biceps femoral, actina, miosina, miofibril·la, tipus de fibres Aquestes són les coses del costat fosc ( desconegudes de la força).

TOTHOM A QUÍ  PER AFICIÓ, O PER PROFESSIÓ, LI INTERESI EL TEMA DE LA FORÇA.                                                                                                                                                                          NO S'HO POT PERDRE.

dimarts, 2 de desembre de 2014

NOIES, US APUNTEU ?

El cas és: com a centre i en el marc de les activitats del PCEE s’han organitzat activitats de foment de la pràctica esportiva ( adreçades sobretot a l’alumnat sedentari o amb nivells baixos de pràctica). Han passat unes setmanes i la proposta ha tingut una bona acollida,  està tenint  èxit.
Hi ha però una ombra: la participació femenina.




















Fa uns dies amb un col·lega ( responsable d’esport extraescolar) vam analitzar-ne les causes, a la conversa vam constatar, per la nostra experiència,  fets com:
  • La participació precoç ( als 5, 6 anys) és molt semblant per gèneres. 
  • No s’observa diferència significativa de nivell motriu per gènere a curta edat. 
  • Més endavant, ja a l’ESO el nivell de pràctica a l’EF (poc exigent) tampoc és substancialment diferent en relació al gènere. 
  • Si en canvi hi ha una gran diferència en els índex de pràctica esportiva extraescolar ( nois molt per damunt en índex de pràctica). 
  • La manca de pràctica extraescolar acaba tenint, més tard, repercussió en el nivell motriu ( s’observa a l’EF sobretot a postobligatòria). 
  • És curiós com aquests aspectes es conjuminen finalment i donen com a resultat un nombre noies fent esport (a l’entorn dels 16 anys) ridículs.
Acabada la conversa / reflexió, ens va assaltar la pregunta: QUÈ PODEM FER ?

No se com ens ho farem ( el camí és llarg i difícil), però recollir informació i analitzar les causes sembla un primer pas.



Aquestes dues, i altres consultades, són referències útils per fer-se una composició de lloc. S’hi apunten alguns dels factors, que cal prendre en consideració si s’ha d’intervenir en aquest tema.
  • 1r factor: els esports tenen gènere ?  És una evidència que existeixen esports identificats clarament per gènere, el futbol n’és un exemple i el patinatge un altre. Són esports que si be es practiquen independentment de ser noi o noia arrosseguen forts perjudicis de gènere. Altres són exclusius en la pràctica, curiosament acostumen a ser femenins: la sincronitzada per exemple. I a l’elit sols és conegut el cas del corfbol com a esport mixt. Tota una senyal del que predomina.
  • 2n factor: la socialització que té l’esport, com a element decisori de la pràctica femenina. És un fenomen confirmat, que en la decisió de fer determinada activitat intervé més el factor social, relacional, de grup en les noies / dones  que en els nois / homes. Als que afecta, però en menor mesura, n’afiança la pràctica, li dona valor afegit però no és tan decisiva en la decisió d’iniciar la pràctica.
  • 3r factor: manca de referents de pràctica a l’elit i escassa repercussió als mitjans. S’ha tractat en altres entrades el tema de: què és noticia a l’esport ?. I és claríssim que els referents esportius són majoritàriament masculins. Sols cal veure qualsevol informatiu de qualsevol mitjà ( uns més que altres).
  • 4rt factor: el substrat masclista de la nostra cultura ( superat ? ). Influeix encara en l’activitat física.  Afirmacions com: “L’exaltació solemne i periòdica de l’atletisme masculí amb l’internacionalisme com a base, la lleialtat com a mitjà, l’art com el marc i l’aplaudiment femení com a recompensa” de 1912  o  “Educa a tu hija para que sea una mujer de su casa y no la deformes moralment con el deporte” de 1948 i altres menys radicals, afortunadament superades. Han deixat un pòsit que, subtilment, encara té alguna influència en alguns aspectes de la societat i l’esport n’és un.  Influència negativa, nefasta, per suposat, però ...
  • 5è factor: l’esport femení comparteix amb el masculí l’efecte de l’adolescència. Consistent en l’abandonament de la pràctica en aquesta edat, a partir dels 12 anys i en endavant. Si existeix abandonament és fàcil comprendre la dificultat que suposa fidelitzar nous practicants. I ... com ha quedat explicat, especialment si són noies.
Si tenir en compte aquests factors és de sentit comú.

Hi ha una sèrie d’influències que cal considerar,  ja que podrien ( el condicional és important) contribuir a millorar la situació:













  • L’existència del PAFIC ( Pla del CSD pel foment de l’esport femení), que fa referència reiteradament a l’EF i del que curiosament, molts professionals jo entre ells,  no en tenim cap noticia. Senyal inequívoca de la seva “eficiència”.
Guia PAFIC
  • Tenir coneixement de la percepció de la pràctica esportiva en les noies, és sens dubte una eina de primer ordre al moment d’abordar el tema. Encara que de forma parcial, aquest estudi ens aporta el punt de vista de les noies davant la pràctica ( confirmant  algunes hipòtesis o suposicions prèvies). 
  • L’existència d’associacions reivindicatives com “Asociación Deporte Femenino Visible”, encara que poc visible, són la constatació de la veracitat d’alguns dels factors exposats i la seva tasca és sens dubte un granet de sorra.
  • Finalment, en la recerca d’informacions i referents he topat amb: Educat, revista de psicopedagogia que posa a la nostra disposició un codi de bones pràctiques. Que partint de la anàlisi de la situació aporta algunes solucions i accions concretes que poden ser de gran ajuda.

CONCLUSIÓ:

Un fet, una conversa des d’experiències i punts de vista diferents, informacions diverses i algunes propostes. Haurien de ser un bon punt de partida, per millorar la situació.
De totes maneres, ja coneguda la problemàtica, com és diu en el darrer i més transcendent dels documents: accions i no paraules. 
Per aconseguir que les noies finalment s’apuntin.

dissabte, 15 de novembre de 2014

Quin és l'esport més difícil ?

Es poden comparar esports, tenen tots el mateix valor, hi ha esports millors i pitjors ?  No us heu fet mai aquesta pregunta ?

No heu sentit mai opinions com:

  • El triatló és l'esport més dur i complet que existeix !
  • Els ciclistes, si es guanyen el sou, s'esforcen molt .
  • Com pot ser el curling un esport o el golf o la petanca ?, No es cansen gens ?
  • Els futbolistes haurien de correr més pel que guanyen. 
  • Quin esport és conduir un cotxe o una moto, quin esforç és ?
  • La ginàstica si que és dificil, no com el rugbi.
  • Per què els 100 metres són la prova reina a l'atletisme ( 10") i no la marató (dues hores) ?
  • La boxa o altres lluites, no haurien de ser esports ?
Podria continuar, però queda clar que hi ha una gran càrrega de subjectivitat i en alguns casos de desconeixement. 

Vegeu sinó: Tantes persones com vegin l'entrada ordenarien les següents imatges de forma diferent. 




Com en altres aspectes: cal informació.. DUR, COMPLICAT, PERILLÓS, són termes que duen a confussió, Si, a més, es mesclen amb qüestions estètiques i gustos personals, fan impossible trobar una resposta vàlida.

JO M'HE ARRISCAT A RESPONDRE AMB UNES DOSIS D'INFORMACIÓ I ELIMINANT AL MÀXIM LA SUBJECTIVITAT.

Aqui us ho deixo,  AQUESTA ÉS LA MEVA RESPOSTA A QUIN ÉS L'ESPORT MÉS DIFÍCIL.

Si no és compartit o polèmic, espero que hagi servit de reflexió o d'entreteniment.


dimarts, 11 de novembre de 2014

Activitat física per a tothom = EF.


Una imatge val més que mil paraules. Aquesta foto feta recentment en preparar una de les sessions d’EF de 4rt d’ESO, crec que ofereix la mesura exacta del que és la programació multinivel, eina que s’usa per atendre a la diversitat.

He pensat que era bo compartir-la.

Una progressió de 4 nivells per a una sola activitat ( que fa posible la participació de TOTS els alumnes, cadascú al seu nivel ). Preguntats els alumnes: Veieu un o 4 exercicis ? Ho entenen el 100 %, responen majoritàriament UN .


Aquest simple exemple ( una foto), pot servir per comprendre que la dificultat en EF, MAI és el nivel motriu sinó altres ( participació, dedicació, etc.) Ja que el que mostra aquesta foto és el dia a dia en EF a cada activitat i/o proposta d’exercici.

dissabte, 1 de novembre de 2014

Què se li pot exigir a l’Educació Física ?

·        L’EF és una matèria que forma part dels currículums educatius amb tot el que això comporta ( d’objectius, de continguts, de metodologia, en quant a l’avaluació, etc.). A aquesta definició no li calen afegitons, ja que es pot trobar publicada ( és prescriptiu) a diversos espais de tots els centres educatius.  
·        Ofereix al igual que la resta de matèries curriculars formació. En aquest cas vinculada a l’àmbit motriu.  Que és molt més que únicament formació motriu ( i molt més encara, que formació esportiva). Aquesta oferta es concreta, entre altres, i no per ordre d’importància en: activitats segures i saludables, adequades al nivell de maduració i a les condicions individuals de l’alumnat, informació i reflexió en relació a activitats concretes i a la motricitat en general, ajuda a consolidar hàbits de pràctica d’activitats físiques...
·        Són d’obligat compliment tots i cadascun dels aspectes esmentats. Ja que: el que és i el que ofereix, no ho és ni ho ofereix per altruisme i/o voluntarisme. Ho és per mandat legal i per obligació, que ha de complir. I  tot o gran part del que és i ofereix es troba lluny de visons personals o opinions particulars ( siguin dels docents  o dels alumnes i familiars)  i per tant se li pot exigir.

Imatge que il·lustra com és l'EF.
Que mai està exenta d'explicacions











Presentació d'una companya que permet entendre de manera sencilla què és l'EF.

Vídeo que crec representatiu del que es pot esperar d'una sessió d'EF. ( independentment de l'edat i el mètode)

A PESAR D’AIXÒ, PER QUÈ GENERALMENT NO S’EXERCEIX AQUEST DRET I NO ES FA AQUESTA EXIGÈNCIA ?

A.      Pot ser per desconeixement, doble desconeixement: d’una part del dret a exigir i d’una altra banda del que és i ha d’oferir l’EF. A aquest desconeixement no hi ajuda gens l’escassa voluntat que tenim els docents de difondre dins i fora de l’aula el que fem ( per si és qüestionat, suposo ?) Quin gran error !
B.      Per desinterès, doble desinterès ( o triple): per l’educació dels fills (estrany però...), per la part curricular de l’educació ( assignatures concretes o totes en general) i finalment per  desinterès per l’EF en particular,  menystenint-la sobre la base del desconeixement ( ja comentat) o d’una determinada visió o interpretació personal.
C.      Per por a conseqüències negatives en l’avaluació dels alumnes ? Aquesta possibilitat no és exclusiva de l’EF. No es poden negar segurament casos aïllats ( que de produir-se cal donar-los guerra). Com a norma el professorat te dins de les seves tasques la de donar explicacions en relació a la seva acció, i te definits de forma clara quins són els aspectes avaluables. Per tant vincular una cosa a l’altra és clarament un error. De totes maneres més enllà de la polèmica ( que pot existir, insisteixo). Què pot tenir de negatiu interessar-se, conèixer o fins i tot qüestionar determinades accions d’un docent. ? I conseqüentment, pel docent. Què tindrà de negatiu exposar allò que ha previst, raonat, planificat i que executa a diari al mínim detall ?
D.      Pot ser hi ha qui pensa en la substitució de l’EF per altres activitats ( generalment esportives). Afortunadament alguns són els alumnes ( i n’haurien de ser més) que més enllà de l’horari lectiu practiquen activitats físiques amb diverses orientacions, que van de la competició a l’oci passant per la salut. Aquesta pràctica voluntària, és sense dubtes positiva i recomanable, és coneguda i valorada des de l’EF que fins i tot en cas de no existir és fomentada ( el PCEE n’és un exemple). Ara be, en cap cas i per diverses raons és adequat i raonable pensar en la substitució. Ja que pel context ( el centre educatiu) els continguts ( diversos i allunyats de la especialització), la orientació genèrica ( allunyada de la competició i més centrada en els aprenentatges i la salut sense oblidar la recreació) i els seus participants ( heterogenis per definició tant en l’aspecte motriu com en altres: de sexe, socials, d’interessos ). El que l’EF ha d’oferir és INSUBSTITUIBLE. 
  
Què te de negatiu fer o respondre, segons el cas, a preguntes com ?
1.       Quina justificació hi ha per a practicar determinada activitat, rugbi o gimnàstica esportiva per exemple ?
2.       Que passarà si el meu fill/a no supera els resultats d’un barem de condició física ?
3.       Com es fa l’elecció de les proves físiques ?
4.       Quines instruccions de seguretat i/o tècniques s’han explicat en relació a determinat exercici ?
5.       Amb quin objectiu s’encarrega determinada tasca fora de l’aula, tant teòrica com pràctica ?
6.       Hi ha algun criteri general en relació als agrupaments d’alumnes a les sessions d’EF ?
7.       Com es gestiona el tema dels lesionats o no practicants a les sessions d’EF ?
8.       És general i constant la forma d’intervenció sobre el grup ( correccions, reforços...) o varia d’alguna forma ?

SI ALGÚ HI VEU POLÈMICA, TE UN PROBLEMA. SI ALGÚ TE AQUESTS O ALTRES DUBTES I NO PREGUNTA, TE UN PROBLEMA. SI ALGÚ NO TE LES RESPOSTES A AQUESTES O ALTRES PREGUNTES, TE UN PROBLEMA. Vull fer constar que no hi ha cap pregunta referida a aspectes que són públics ( a documents a disposició d'alumnes i famílies).

M’agradaria agrair a un grup de pares i mares que amb motiu d’una entrevista relacionada amb la prescripció d’activitat física als seus fills, han fet notar alguns dels aspectes dels que he parlat i que haurien de ser més habituals i en el context adequat ( que no és ni el carrer, ni el bar, ni les xarxes socials).

GRÀCIES, HEU AJUDAT A MILLORAR I/O REFORÇAR LA FEINA BEN FETA.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

ÉS L’ESPORT FEMENÍ MASCLISTA ?

Que l’esport femení està menys valorat que el masculí és un fet, fàcil de comprovar.

Cada dos per tres hi ha alguna polèmica al voltant de l’esport femení: que si l’equipament de les jugadores de volei platja, que si un equip femení es despulla per aconseguir fons o visibilitat, que una psicòloga triomfa al masculí món del futbol, que si es nomena una dona capitana de l’equip de Copa Davis de tennis.

Si hi ha un denominador comú en aquests casos, no és altre que el masclisme amb que de fora, des de la societat (plena de prejudicis masclistes), es veu l’esport femení. Es podria definir com: masclisme extrínsec.

És molt comú en aquests i altres casos, que es presenti el component eròtic / sexual, clarament masclista a l’esport femení. També actualment aquest aspecte es dona ( en menor mesura) a l’esport masculí. En alguns casos d’ambdós sexes a vegades són els propis esportistes el que exploten aquesta vena eròtica de l’esport. Per fer publicitat o per obtenir major visualització ( si busqueu a internet determinats  esportistes us n’adonareu). En podríem dir masclisme intrínsec.    

Si considerem l’esport com a reflex de la societat a la que pertany ( que ho és molt sovint) no és d’estranyar que existeixi el masclisme extrínsec. En la mesura en que la societat avanci, maduri, evolucioni l’esport serà menys masclista.
Ara be, l’esport pot ser un element afavoridor d’aquest procés, a no ser que existeixi en el seu si el que s’ha anomenat  com masclisme intrínsec. Si existeix, aquesta influència serà escassa o nul·la. I aquest fet em preocupa especialment.

En altres textos m’he referit al tennis com a un dels pocs esports en que la distància home dona és menor. En l’aspecte econòmic, en la valoració purament esportiva, en la difusió, etc... Seria un il·lús si no admetés que en aquesta “igualtat” hi ha una certa part de masclisme, més concretament de masclisme extrínsec, pensava jo fins fa relativament poc.
Després de veure alguns, molts partits de tennis m’adono que no és únicament extrínsec el masclisme existent, sinó que, i és molt trist comprovar-ho, hi ha una gran dosi de masclisme intrínsec. Gens espectacular, poc polèmic fora dels cercles del tennis*, però molt potent com a missatge masclista de primer ordre.


Mireu sinó aquestes imatges:


Concentració, abatiment, frustració, desesperació, persistència, ànim, adversitat, superació... I molts més, són els trets comuns.

El que les diferencia és: en un cas la figura masculina les enfronta, les entoma de forma individual, personal i més enllà de l’èxit o el fracàs aquesta figura en surt reforçada.
En l’altre cas sempre ( no he fet una recerca extensa, però m’atreviria a dir que en el 99 % dels casos) apareix la figura femenina acompanyada de la masculina, que al igual que en el cas anterior tant si val si hi ha èxit o fracàs, sempre surt debilitada i menysvalorada, com si no les pugues enfrontar sola aquestes situacions
Dic “ com si no pugues” perquè pot i tant que pot. No estic parlant de tennis sinó del simbolisme de la imatge que es dona amb aquest funcionament diferenciat de tenistes homes i de tenistes dones. No pot ser més masclista.

Si  passem a parlar de tennis: soc un defensor del coaching per diverses raons:
  1. Encara que únicament legal al tennis femení, existeix també al masculí de forma soterrada ( ells també reben ajuda i suport) i això és profundament hipòcrita.
  2. Millora el rendiment i per tant l’espectacle, tant del joc (p.d) com dels aspectes complementaris que l’envolten. Li aporta un plus al propi joc: l’estratègia, l’estat mental, la motivació, etc. Són més evidents i visibles
  3. I únicament en tercer lloc, és masclista a més no poder i deixa a unes excel·lents esportistes com a inferiors i poc preparades per enfrontar els reptes que els són propis.

Dit això, lluny d’advocar per l’eliminació del coaching, crec que és urgent adoptar-lo com una característica del tennis, de tot el tennis.


 No tinc suficient informació en relació a la darrera polèmica masclista ( si ho va ser ?) amb Gala León. Però a pesar de la seva gran ressonància als mitjans ( no se si considerar-ho masclisme intrínsec o extrínsec), em sembla poc en comparació al que cada dia està passant amb el coaching al tennis actual en quant a masclisme, tot i que no te tanta repercussió.

Per acabar, crec que es pot respondre un NO ! categòric al títol, ja que no crec que sigui l’esport femení masclista, o gran part de les esportistes, sinó els seus dirigents ( homes la majoria, segur).

El que no se, i friso per saber és si aquesta norma s’ha adoptat conscientment de la mala imatge que dona ? I, quins beneficis aporta la comentada diferenciació ?

diumenge, 19 d’octubre de 2014

ELS NEGOCIS DE L'ESPORT I/O L'ESPORT COM A NEGOCI

Hi ha diverses formes d’abordar el tema de la relació creixent entre l’esport i els negocis. Era un tema pendent, anomenat a la darrera entrada, i al que s’ha fet referència indirectament en repetides ocasions.

No em sento preparat per fer un estudi econòmic de l’impacte de l’esport a l’economia. Tinc però la impressió de que aquest impacte és creixent. El que plantejo aquí és una modesta recerca en diversos àmbits de l’esport que mostra que aquest impacte és generalitzat, creixent i en molts casos, no tots, clarament negatiu.

Si Gasol ho diu, alguna cosa hi deu haver !
Per no abusar he seleccionat 6 textos ( d’entre els moltíssims que circulen per la xarxa i pels mitjans de comunicació) que mostren a les clares, l’estat de les coses. Crec ?

Abans de seguir és imprescindible deixar clar que:
  1.  En cap cas el to crític fa referència a la necessària professionalització de l’esport i la retribució justa als professionals. En absolut es planteja tornar al voluntarisme i la gratuïtat universal de l’esport ( sobretot la pràctica).
  2. S’ha dit en moltes ocasions que l’esport és, ha estat i serà una eina política, o que és reflex de la societat. Tristament en algun text queda absolutament clar que a l’esport d’aquí també han arribat els grans mals econòmics de la societat, en forma de “negoci”.
  3.  Per desgràcia, i d’aquí la connotació negativa, actualment no és sols una eina política ( a vegades és positiu el paper de la política a l’esport), sinó actualment econòmica. I el que és pitjor, molt freqüentment traint els seus principis. El negoci per damunt de tot: de la qualitat, de la seguretat, de l’equitat, de la seva universalitat i d’aspectes educatius i/o saludables.   
Visió de diversos aspectes de l'esport ( atenció a l'apartat negoci). Alguna cosa pasa !

  •         El futbol, els futbolistes i les institucions d’aquest esport. És el futbol un negoci ètic ?
      El negoci del futbol ( l'esport rei) en això també.                   
·        

  •      No només el futbol,  l’esport en conjunt (o millor dit alguns esports) , s’ha convertit en una màquina de fer diners. S’ha perdut alguna cosa pel camí ?


  •          A nivell nacional la cosa no està millor. El negoci, en aquest cas, te un toc peculiar ( molt nostre).


  •           En contra del que pot semblar el “negoci” no és sols un tema de les elits. S’està estenent a molts àmbits de l’esport. Us ha arribat ?
El preu dels dorsals.
El preu de correr. ( és barat, com es creu ? )
                                                            

  •      El running és un exemple paradigmàtic del que està passant darrerament en quant a la pràctica esportiva i l’economia. I és una excel·lent mostra del que s’ha anomenat anteriorment com la industria i el negoci de l’esport.

Després de llegir, hi ha infinitat de consideracions a fer. Aqui en deixo algunes:                            

Hi ha diners a guanyar a les apostes: més enllà de l’ètica, fem apostes!  
Hi ha especulació als comitès organitzadors de grans esdeveniments: segueixen organitzant-los de la mateixa manera, com renunciar-hi !  
Els mitjans de comunicació formen part imprescindible del negoci: el fan possible, li donen visibilitat i segurament formen part del “negoci”. 
Que les federacions han sigut i són a l’esport les caixes d’estalvis de la vida real és una obvietat: ja sabem com està la cosa ! Un bon negoci per alguns... 
Que són molt joves (nens) per a especialitzar-se  en un sol esport ? Si però paguen ! Que no hi ha controls mèdics ?  Si hi ha però quota de participació i a vegades per damunt del que ofereixen. Tant s’hi val, quants més n’hi hagi més negoci.













COM EN MOLTS ASPECTES DE LA VIDA, NO HI HA RES DOLENT PER DEFINICIÓ. COM HA DE SER DOLENT QUE L’ESPORT SIGUI UNA ACTIVITAT POTENT, TAMBÉ ECONOMICAMENT. 

EL PROBLEMA VE DELS EXCESOS. FALTA D’ÈTICA, DE PRINCIPIS I CERCA DE BENEFICI ECONÒMIC A QUALSEVOL PREU I ABANS QUE CAP ALTRA COSA ( I L’ESPORT EN TE UNES QUANTES DE POSITIVES).

Al FINAL EL RISC POTSER SIGUI: MATAR LA GALLINA DELS OUS D’OR. I NO EN EL SENTIT DE QUE NO SIGUI NEGOCI, QUE SERIA UN PROBLEMA NENOR. 

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Bojos per correr al 30'

Són molts els reportatges del 30 'de TV3  recomanables. Aquest per la temàtica ho és a aquest blog:

Bojos per correr..

Interesant, atractiu i ple de reflexions ( això és el més transcendent per a mi). De fet ja fa un any hi ha una entrada: CURSES DE FONS que ja apuntava algun dels aspectes del bojos per correr, que combinat  amb una altra vella entrada: PER QUÈ FER ESPORT ? Rebla el clau.
Això fa del  bojos per correr tota una inspiració, la plasmació de moltes de les idees exposades amb un format envejable. A més d'altres idees que no convé oblidar ( i que caldrà tractar).

  • Control i el seguiment mèdic a l'esport.
  • El negoci de l'esport.
Tant si sou dels bojos per correr, com si no ho sou , aquest 30' no us deixarà indiferents.

diumenge, 28 de setembre de 2014

MORT O CADENA PERPÈTUA, PER A L’EF ?

Si llegiu això en què penseu ?

·         “Un model d’educació integral que afavoreixi un estil de vida saludable i els valors humans i socials en un marc de convivència i cohesió, i que té com a premissa l’oferta d’una iniciació a la pràctica fisicoesportiva a tots els infants i adolescents entre 3 i 18 anys.”
·         “Una oferta d’activitat fisicoesportiva universal i de qualitat per a la iniciació i la pràctica fisicoesportiva regular dels infants, adolescents i joves de Catalunya,”
·         “Un model d’educació integral que afavoreix un estil de vida saludable i els valors humans i socials en un marc de convivència i cohesió, estructurat d’acord amb una proposta d’activitats fisicoesportives coherent i adaptada a aquests valors i a les necessitats educatives dels infants i adolescents, desenvolupat per tècnics especialistes”

Jo, si no disposes de més informació ( sense saber d’on han sortit aquests fragments )  i qualsevol mímimament avispat diria: deu referir-se a l’Educació Física.

DONCS NO !!!  

S’ha extret d’una norma recentment aprovada:  RESOLUCIÓ PRE/2073/2014, de 8 de setembre, per la qual s'aprova el Pla estratègic d'esport escolar de Catalunya, 2013-2020.

Pot ser el títol és massa radical, però si ho afegim a la regressió que pateix de fa uns anys  l’EF o , pels qui veuen el got mig ple, l’escassa evolució que ha experimentat a pesar de les moltes problemàtiques que li són afins ( i de les declaracions d’alguna ministra). Aquesta resolució es pot interpretar com una sentència.

A cadena perpetua, es a dir a romandre en l’estat actual ( clarament millorable si s’atén a algunes recomanacions ), infinitat d’atribucions i influències en relació a l’educació en el seu conjunt, sobre la salut, en relació a la integració/socialització, sense oblidar les que li són específiques de formació i desenvolupament motriu.

O a mort si s’interpreta que hi ha una identificació tan gran ( que es pot arribar a confondre, com s’ha vist) que pot ser substituïda en alguna de les parts substancials, si be és cert, que no son el tot.

Queda absolutament clar al text de la resolució, quan diu:  “quedant fora d’aquest àmbit l’educació física en horari lectiu i l’esport federat.” 
És interpretable però també opinable:
  1.  Quina gran oportunitat perduda al no vincular l’EF reforçant-la, dotant-la de més mitjans,  sobretot temporals, que son els que més necessita avui per avui. Ja que d’infraestructures, atribucions, materials i humans (professors) afortunadament a dia d’avui estem ben dotats.
  2.  Quina complicació més gran ( cal rellegir els tres punts inicials per entendre’n la dimensió ) aconseguir sense les eines de que disposa l’EF ( sobretot  humanes i els institucionals / formals ) aquests encomiables objectius. Deixant-la a part com és diu textualment. S’haurà  de crear una nova xarxa, un nou cos professional ? No. Infraestructures: les escolars, lògic. Els subjectes: els alumnes, quins sinó ?  En el moment de gestionar-ho: els centres i el professorat ( això si sobretot amb voluntarisme ).  Si tant necessiten l’educació ( física en part) perquè no potenciar-la ?
  3.  Com a opinió. El pla estratègic és necessari ? SI. Els programes que inclou són útils ?  SI, però des del meu punt de vista complementaris al molt ( i podria ser més) que aporta l’EF.  El PCEE ha estat, a vegades més i altres menys, un complement molt potent, el complement ideal, per a l’EF. És una llàstima que aquest pla resti o freni  l’evolució necessària de l’EF.

Alguna, molta o poca ? Deu de ser la implicació de l’educació i de l’EF quan entre els membres de la comissió de seguiment (de més 30 membres) que estableix la resolució hi ha:  
  •  Un representant de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya.
  •   Un representant de cadascun dels departaments de la Generalitat competents en matèria d’ensenyament, d’infància i adolescència, de joventut i de salut.
  •   Un representant dels comissionats a proposta de Departament d’Ensenyament.

Per alguns, que hi siguin li dona importància a l’educació, per altres serà una mesura de l’escassa importància del sector (3, de més de 31).

Finalment diu la resolució: “El Pla proposa diverses línies estratègiques i plans d’actuació per a cadascun d’aquests àmbits, amb un total de 15 línies estratègiques i 83 plans d’actuació.” Al seu redactat, que com és lògic us recomano consultar. s’hi exposen les 15 línies estratègiques.

De les quals: la 1a, la 2a i la 7a,  quedarien complertes potenciant l’EF. 
La 3a mostra indirectament quant d'important és el sector educatiu ( i l’EF especialment). 
La 4a línia sembla desplaçar l’EF a un segon pla,  en lloc de situar-la  al centre i ser-ne un complement necessari. 
La 5a línia te pur caràcter organitzatiu dels diversos àmbits de l’administració que s’haurien de donar per superats. 
A la 6a: com es pot suposar, a l’esport escolar i el federat hi trobo a faltar les sinèrgies amb l’EF (ni tant sols aquí hi apareix).  
La 8a i 9a línies es refereixen a la dotació econòmica del pla ( per cert molt inferior a l’alternativa plantejada, L’EF és més cara). Pot ser aquesta és la gran raó,  la clau del perquè s’ha redactat d’aquesta forma el pla. 
Les línies 10a i 11a són vàlides i de lògica sigui quina sigui l’opció organitzativa, optimitzar recursos sempre és raonable. 
La nº 12 adquireix especial importància en deixar de banda l’EF ( de totes maneres hi ha una regulació de les professions de l’esport ). 
Molt relacionades amb aquesta darrera les 13a i 14a   referents al voluntariat i als agents que duen a terme accions  en que sols de forma colateral apareix l’EF.  
I finalment la 15a línia relativa a la difusió, desitjable en qualsevol  acció o actuació.


ESPERO, COM VA DIR RECENTMENT UNA COMISIONADA DEL PCEE QUE:  EL PLA SIGUI TANT ADAPTABLE.  I  PER TANT ENS PERMETI ALS QUE L’APLIQUEM NO MATAR L’EF. JA QUE LA NORMA NO HO HA FET, HO HAUREM DE FER NOSALTRES.

dimarts, 23 de setembre de 2014

JOC NET vs CULTURA DEL FAIR PLAY.

En una de les incomptables tertúlies sociopolítiques i en relació a un tema d’actualitat, s’ha fet referència al terme fair play, més concretament a la diferent interpretació que se’n fa depenent de la cultura  a que ens referim.
De fet es comparava la nostra visió amb l’anglosaxona. La de la terra de Thomas Arnold ( mestre del Baró Coubertain) i cuna de molts esports. Una dura comparació.


 L’afirmació concreta era: “El concepte fair play a l’anglesa va molt més enllà de la simple acceptació i el compliment d’unes normes, valors que sens dubte aporta la pràctica esportiva. El terme en aquell àmbit es pot considerar a més una veritable moral, una forma d’entendre l’esport”

D’aquí la referència de la tertúlia. Ja que, com és sabut, molts valors de l’esport transcendeixen a la societat, de la mateixa manera que una determinada cultura es reflexa en el seu esport.
En aquest estat de coses he buscat confirmació, una senzilla cerca ( a la wikipèdia del mot fair play) permet comprendre com d’ampli és el terme. Altres cerques ( worlreference, per exemple) enfoquen el terme més en el sentit  de  compliment d’unes normes. Així doncs, i en teoria, existeix aquesta diferent orientació i vivència del fair play.

Toca ara dur el raonament al terreny de la pràctica contraposant aspectes concrets de l’esport a diverses cultures:
  •  Entre nosaltres és fan esforços, campanyes per convertir el joc net en norma. Sobretot entre els joves esportistes en edat de formació. Oblidant que el joc net és molt més que una norma: és una manera de fer. Oblidant quant laxa és la mentalitat en relació al compliment de les normes entre nosaltres. I oblidant l’efecte crida en relació al tema que te l’esport d’elit sense actuar-hi  ( i no únicament amb normes sinó amb actituds) de forma convençuda.

Això és el joc net per a nosaltres: mediterranis i meridionals. Un aspecte exigible.


  • El tracte als arbitres a la lliga anglesa i el seu estil peculiar. El tercer temps dels partits de rugbi, la salutació dels tenistes després d’un dur enfrontament, la vinculació de l’esport i l’educació d’ençà de l’època de T. Arnold. Ser l’origen indirecte de frases celebres i significatives com: “allò important no es guanyar, sinó participar” d’E. Talbot que s’ha atribuït sovint a P. de Coubertain.

Així és com viuen el fair play els anglosaxons, ignoro si allà hi ha normes o campanyes, però crec que amb aquesta visió no els calen, ja ho duen al seu ADN esportiu. Ha estat i és un sentiment.
3.      

  • Hi ha exemples d’altres cultures: les salutacions i/o mostres de respecte dels oponents en les activitats de lluita d’origen oriental a l’adversari, el jutge, els mestre ... Em són especialment significatives en un enfrontament cos a cos.

Em sembla un exemple molt útil per al cas, i penso que s’ha d’interpretar com una clara influència cultural sobre l’esport.
  •  El futbol, l’esport rei entre nosaltres, és una bona mostra de l’estat de les coses: campanyes, pancartes, enganxines, preocupació pel futbol base. Fins i tot sota el concepte joc net s’hi inclouen aspectes més relacionats amb l’educació ( racisme i violència als estadis, paper dels pares als partits, etc.) que en l’estricte bon funcionament del joc i l’esport en general.

Lluny de que la societat impregni de valors l’esport es pretén fer el camí a la inversa, per mitjà de l’esport pretenem canviar la societat ( o no tenir mala consciència). I això és molt difícil, si a més és vol fer per norma i no amb  convicció d’un canvi de mentalitat.


UNA BONA CONCLUSIÓ  POT SER QUE EL JOC NET, EL FAIR PLAY NO ES PODEN IMPOSAR S’HAN DE VIURE. HAN DE FORMAR PART DE CADASCÚ. I això costarà amb els models actuals.

diumenge, 14 de setembre de 2014

L'EF MATÈRIA INSTRUMENTAL ? PER QUÈ NO ?

No m’he entretingut a buscar-ho, però és de lògica, instrumentals són aquelles matèries que hom considera  eines necessàries/imprescindibles per a la vida diària: les llengües ( 2 o 3, segons com o d’on es miri) i les matemàtiques ( que tot ho impregnen, sovint apareixen i sempre ajuden). Quí ho pot discutir ? És una evidència.



 No és tracta d’excloure o de substituir, ans tot el contrari.
Que no és important l’autoconeixement i l’autoacceptació ?, que no és  necessari / imprescindible tenir hàbits saludables i ser capaç de comprendre i respectar normes i companys ( en alguns casos enfrontats) amb tolerància ?  Als  temps que vivim no és un instrument disposar de recursos propis  i personals per omplir el temps d’oci de forma coherent ?  No és una eina formativa bàsica la cooperació i el treball amb equip ?
Si teniu curiositat i llegiu el objectius de l’EF tant de l’ESO com sobretot al batxillerat, més enllà de per quin mitjà ,de quins continguts s’utilitzen per aconseguir-ho. Això és el que us hi trobareu.

Instrument variat útil i molt potent com l'EF.

L’EF està plena d’instruments a utilitzar a curt, mig o llarg termini a la vida diària. Com a persona individual i/o vivint en societat o com a membre d’un grup o un equip. Per tant l’EF podria esdevenir la tercera (llengües i matemàtiques) matèria instrumental.
No soc un il·lus, això no passarà. Venint d’on venim: de ser una Maria amb tot el que això comporta entre alumnat, famílies i a vegades claustre.
·         L’alumnat participatiu i entusiasta (algunes vegades, en fer-se grans menys) amb la pràctica , però poc donat a la reflexió de la finalitat última d’aquesta pràctica i els seus intríngulis ( especialment al batxillerat).
·         Les famílies poc o gens preocupades (generalment) pel desenvolupament de la matèria ( continguts i objectius) i en canvi molt pendents de la seva valoració final sense la concepció exposada d’instrumental i sols centrada en la part pràctica orientada a l’esport o l’oci ( prescindible en opinió d’alguns).
·         I els claustres o sectors dels claustres que des d’un incomprensible desconeixement s’abonen tesi que l’EF és sobretot ( o únicament) lúdica o fins i tot intranscendent, rememorant els seus temps d’alumnes i de l’EF Maria ( la dels 100 metres i el plington).
Alguns pensaran que: amb aquest panorama ja estem be com estem, que poc o molt hem avançat. Pobre balanç si nosaltres mateixos no creiem en el que fem i no ho fem valer en cada fase del procés educatiu:
1.       Quan definim i expliquem clarament la matèria ( la part prescrita per llei i la part personal)
2.       Quan hem de dur a terme estrictament el que s’ha previst, amb serietat i  oferint sempre la corresponent explicació de la finalitat última de la pràctica o l’activitat.
3.       I quan conseqüentment i al final fem una rigorosa valoració del resultat a obtenir per l’alumnat. I lligat als resultats fem una reflexió del procés dut a terme.
Únicament així algun dia l’EF serà ( o no serà ?) però tindrà la consideració d’una matèria instrumental.
Les eines / instruments a vegades no són el que semblen, L'EF n'és un cas.
En relació a aquest tema de la consideració de l’EF. He estat bel·ligerant amb la irrupció fa uns anys de les competències bàsiques. Com no hi ha cap competència especifica per a l’EF i el seu àmbit d’influència ? No ens tenen en compte, som els grans oblidats, etc !!! M’ha costat però finalment ho he entès: a l’EF no li cal una competència (especifica, concreta, pròpia per dir-ho així ) totes, les 8 en major o menor mesura s’hi relacionen. Per tant l’EF ( una bona EF i no la que alguns interpreten) te 8 competències. Hi ha millor instrument per a tractar-les ?
Immers en aquest moment en la preparació del nou curs ( pròxim a començar) feta l’avaluació definitiva (setembre) hi ha hagut moments per a la reflexió i aquest ha sigut el resultat. Ho ha provocat alguna reclamació ( en el sentit exposat), i molta explicació a posteriori  (desgraciadament) d’alguns dels arguments exposats de la concepció que tinc de l’EF. Aquest és el fet que m’ha motivat a compartir-ho.
En el temps que fa que funciona el blog el tema tractat ara te relació amb altres entrades, són: 

L’EF actual,                   Teoria, exàmens i EF.                            L’EF a debat.

divendres, 22 d’agost de 2014

Què és noticia a l'esport ?

Quan les noticies són màrqueting, quan no es parla d’esport sinó de negocis, judicis, apel·lacions i altres martingales... Es fa imprescindible canviar el nom que algunes cadenes ( moltes, quasi totes per desgràcia ) donen a l’apartat d’esports de les noticies.

La meva proposta no pot ser més lògica: el futbol i les seves històries.
Ja dins d’aquest apartat reanomenat futbol. Què dir del tractament que reben tots aquells que no son el Barça o el Madrid amb el seu seguiment diari ( hi hagi o no notícia ) ?
Per no parlar de les tertúlies que cada canal ha incorporat darrerament a la seva graella de programes. Sectàries, lamentables i no qualificables com a programació esportiva. “Panfletos” del segle XXI.


Fa uns anys es deia: gràcies a la televisió es possible seguir els esdeveniments més importants de l’esport. Actualment això és més possible gràcies a internet que a la televisió. Ja que si be hi ha uns pocs canals que fan aquesta funció (teledeporte i esport3) els esdeveniments que ofereixen no tenen la consideració de noticiables pels grans grups televisius. Aquesta, crec és una de les raons per les que els esports anomenats minoritaris ho son cada vegada més.
La pregunta pot ser: què li cal a un fet, perquè els grups televisius ho considerin noticiable ? Deu ser molt clar, ja que totes coincideixen en moltes, moltíssimes, ocasions.
  • Opino en primer lloc, que el que es busca és el seguiment assegurat, d’aquí que la noticia sigui moltes vegades l’esportista mediàtic i no el fet. Per exemple Nadal perd en primera ronda de Gtaad).
  • Crec que és primordial la polèmica, cal polèmica per assegurar el seguiment. El fitxatge de Neymar, pot ser-ne una mostra.
  • Deuen d’existir compromisos, contractes publicitaris, ja que determinades noticies tenen un seguiment massiu dels mitjans ( a vegades pseudoesportives fins i tot). El salt d’aquell austríac en el seu moment pot ser-ne un cas.

La conseqüència és clara: els grans són més grans i els minoritaris passen desapercebuts cada vegada més. Amb el que això suposa, en un mon en que el finançament de l’esport és proporcional a la seva repercussió. No hi ha la més mínima dedicació a la difusió i al coneixement de l’esport en conjunt. Per no parlar dels seus valors: res de res.
No em puc resistir de comentar un fet que em sembla com a mínim sospitós, que deu respondre a alguna de les raons esmentades. Fixeu-vos a qualsevol hora fan tennis a la tele. No és un esport de masses i en canvi te un seguiment, pel que fa a retransmissions, espectacular. M’agrada el tennis, el veig i el valoro com un esport interessant, però em sobta tanta retransmissió fins i tot de tornejos menors ( New Haven, per exemple). Serà que potser hi ha esports més televisius que altres ?


M’he centrat en els mitjans televisius, però en altres, els escrits entre ells, la cosa no està molt millor, crec. Si un vol estar informat ha de recórrer a la xarxa ja que els grups editorials van en la línia descrita.

En fi, si sou dels que gaudiu de l’esport, de la competició, de l’esforç de l’estratègia, dels seus valors i de la seva espectacularitat, en aquests dies vinculats a la natació, a l’atletisme i al tennis com sempre. Ja ho sabeu procureu-vos una bona connexió ADSL i a  disfrutar.

Això  si, no espereu veure a les noticies res del que us hagi emocionat.


diumenge, 27 de juliol de 2014

És l'esport (d'alta competició) saludable ?

Estem en plena època ciclista avui s'acaba el Tour de França. Un magnífic espectacle en directe o per TV. A pesar dels desenganys que darrerament ens ha ofert el ciclisme com esport de competició.

Si un es fixa en les poques paraules que acabo d'escriure: ESPORT, ALTA COMPETICIÓ, SALUDABLE i  ESPECTACLE.
I com ja s'ha comentat en altres entrades (per diverses motivacions) , no van sempre de la ma. Ja que l'esport, afortunadament te moltes i diverses orientacions.

Aquest és el perfil de l'ètapa del Tour d'enguany que ha motivat la noticia que tot seguit us enllaço:

Després d'una etapa !

No es pot considerar un fet excepcional, ja que ni és l'etapa més llarga ni amb més ports, encara que si te la consideració d'etapa dura, més si es te en compte que és la 18ena o 19ena,  la qual cosa vol dir que hi ha una suma d'esforços bestial.

Si he enllaçat la noticia és perquè una imatge val més que 1000 paraules, per respondre a la pregunta inicial (suposo que us ha impressionat, com a mi).

En cap cas s'ha d'interpretar com una crítuca ( és més aviat admiració el que m'inspiren els ciclistes d'èlit ). I en cap cas el ciclisme te l'exclusiva d'efectes com aquest. Tota pràctica esportiva d'alt nivell es pot comparar al ciclisme, en relació al tema de la salubritat de la pràctica esportiva d'alta competició.

Per contrapesar tenim en el ciclisme ( o millor dit en la bicicleta) un mitjà de tranport ecològic i saludable, i en el ciclisme un magnífic esport per fer salut, si sabem mesurar les càrregues ( per això he buscat el perfil de l'etapa que provoca el citat efecte, per situar cada cosa al seu lloc).





L'EF a debat.

Com acostuma a passar, ha estat casual la troballa de dos debats que enllaço tot seguit. (a pesar de no ser molt actuals)

Debatent sobre l'EF en estat pur. La d'abans la d'ara, els seus objectius utilitat i altres tòpics.

Debatent sobre l'EF i l'esport. Relacions, vincles i visions contrastades.

Una de les entrades més visitades del blog està sent: L'EF actual. Que comparteix tema i objectiu amb aquests debats. I és una satisfacció comprovar que altres estan en la mateixa línia.

No subscric al 100 % tot el que a cada intervenció es diu,  però si valoro l'existència de debats sobre el tema i algunes de les opinions que s'hi aporten. ( per això els enllaço, difusió).
Especialment negatives per a mi són les opinions que es centren a treure rèdit d'alguns aspectes relacionats amb l'EF a diferència, positiva per a mi,  dels que tenen i exposen una visió de conjunt  més enllà del perfil profesional de cadascú.
En qualsevol cas totes les opinions  provoquen, en el millor dels casos reflexió.

Per cert gràcies i enhorabona a la 2 de TVE pels debats!


divendres, 11 de juliol de 2014

Esport i estiu.

Si hi ha una època de l'any que es presta a la pràctica esportiva aquesta és l'estiu ( més temps d'oci, bon temps i moltes possibilitats de pràctica).
Seguint aquest raonament, si hi ha ( en els materials que tinc elaborats) alguna indicació relacionada amb el tema aquesta és una part d'una presentació anomenada nutrició i esport. Mes concretament la referida a la HIDRATACIÓ.

 Situacions per a la hidratació Aquest enllaç a part de descriure 4 situacions ( l'activitat física una d'elles) serveix com a ampliació de molts dels aspectes que s'hi relacionen. Molt recomanable !

Tot seguit incloc algunes captures de pantalla de la presentació amb unes simples indicacions que poden ajudar en aquest important procés.


















































Quan i com hidratar-se ? Una vegada exposada la conveniència, enllaço una explicació de quan i com fer-ho
Aigua o alguna cosa més ? Aquest enllaç respon a aquesta reiterada pregunta. Si be s'ha parlat reiteradament de l'aigua com a protagonista de la hidratació la tecnologia moderna ens  ofereix alguna cosa més.

Tancant d'aquesta manera el cicle de nutrició i esport, ja que la hidratació forma part (molt important) de la nutrició.

COM EN LA MAJORIA DE CASOS ( ESCALFAMENT, ENTRENAMENT), FER ESPORT ES SALUDABLE I RECOMANABLE SI ÉS FA AMB CONEIXEMENT.